dijous, 3 de gener del 2008

L'Anarquisme

En democràcia tothom hi té cabuda, són els votants els que s'han de salvar per exemple dels partits d'extrema dreta o dels partits que a través de la democràcia (tal i com va fer Hitler) arriben al poder i acaben amb ella. Quan ja no es fan eleccions democràtiques, quan el Govern és totalitari. Llavors el poble s'adona l'error. Però és que això és la democràcia, si no es pugues autodestruir no seria democràtica. És com la llibertat d'una persona, pot usar la seva llibertat per suïcidar-se. Allò dolent que passa el món no és culpa d'un ésser superior, ans al contrari, hem de donar gràcies (si hi creiem) que ens hagi donat tanta llibertat com per autodestruir-nos i acabar amb el Planeta Terra amb el Canvi Climàtic. Sense errors no hi ha llibertat. Si tot fos perfecte no seria lliure, seria pre-dissenyat, i el món el dissenya la humanitat. Aquesta és la que s'equivoca, no pas ningú altre.

Fins i tot l'anarquisme hi cap en democràcia. És anti sistema però mentrestant, no faci ús de la violència com a acció directa, i no faci apologia del terrorisme (límits per presentar-se a les eleccions); és lliure per expressar-se. Cap mitjà de comunicació li farà cas (ben bé pocs) però no pot dir que no serà lliure d'expressar-se. Evidentment hi ha qui vol limitar la llibertat d'expressió, de culte i la pluralitat (el Capital privat i el Govern; qui controla els mitjans no Indymedia).

L'anarquisme té raó: fora tot control social! Però no dona cap alternativa al caos creat per l'anarquia. És anti capitalista i anti comunista però no et dona cap seguretat de que l'autogestió i la fi de la influència de la religió i altres controls socials sigui la solució. Jo crec, però, que la religió és intrínsec a l'home, i que un home si és social està influït per quelcom i que mai hi haurà cap sistema on res pugui influir.

Plató i la democràcia

Després de l'assassinat de Benazir Butho, i per tant, un cop molt dur per a la seva família (això és allò principal en aquesta història), els seus seguidors i el sistema democràtic del Pakistan.

La mort de la principal opositora al Govern pakistanès actual crea inestabilitat en els comicis i per tant, les eleccions que es duguessin a terme amb observadors internacionals (si és que confiem en ells, i depenen de quins organismes o estats vinguin) que garantissin que en el procés no hi ha cap "tupinada" o manipulació; no poden ser 100% democràtiques.

Altra cop usaré el terme de Dahl (poliarquia) per anomenar el sistema ideal de democràcia.
Els comicis per tant, han de ser enmig un ambient de llibertat (per tal de que el vot no sigui induït per la situació de crisis del estat o per la por).
Els comicis, també per ser democràtics han de ser alhora lliures, directes, secrets i proporcionals.

No obstant, que siguin lliures és el més important perquè el vot sigui un acte conscient, lliure i racional (sigui per raons d'interessos personals, per tenir una visió del món i el país, pels sentiments, pel nacionalisme, per la religió i per qualsevol influència, etc.).

Cal dir que sense oposició, no hi ha eleccions. Triar delegats d'un partit únic no és poliarquia. Cal competència, cal (en un món on la realitat és la contraposició entre dos o més aspectes) algú que no li agradi com governa el Govern (fins i tot sent el millor dels millors governs, i sent el que és presenta un aprofitat o algú sense consciència; és bo que algú es presenti com a contra). Si no hi han diverses opcions (i també diverses "tonalitats", ideologies, mètodes, corrents) no hi ha llibertat d'elecció. No em crec que en un partit únic (institucionalitzat, diversificat en dos partits que es presenten però acaben tenint els mateixos interessos reals al darrere, o creat perquè la Majoria del poble al llarg del temps l'ha convertit en el partit hegemònic) hi hagi moltes corrents; perquè crec que la majoria dels polítics al arribar al Govern (a més de topar-se amb la realitat, i d'oblidar-se del compromís amb els seus votants) el que volen, és continuar governant almenys durant una altra legislatura (també, i això ho sap molt bé el Putin, és pot governar des de la ombra).

Tot i això un partit hegemònic és molt més democràtic que unes eleccions on es presenta un partit únic per moltes corrents que tingui; no representa la pluralitat del poble.

Bé, en resum, que si et maten els opositors no hi ha qui tingui pebrots de presentar-se a les eleccions i que per tant, aquestes són un plebiscit (i que per tant, tot referèndum es fa per guanyar-lo, està amanyat) creat pel Govern; i no pas democràcia.

No obstant, Plató deia que la democràcia era quelcom dolent. Deia que l'ús de la oratòria i la demagògia era el que feia que la resta donessin la raó i la aprovació de les decisions que un volia prendre; i que per tant, es basava en la confiança i no amb un bon govern que ressolés realment els porblemes o que prengués bones decisions. Això és creure que la resta (els votants ara) no tenen gaire idea dels temes polítics. Tot i que molta gent vota sense ser-ne molt conscient, val a dir que cal preservar aquest sistema. Això no vol dir que ens haguéssim de centrar en el govern. Cal com a Pakistan donar llibertat d'expressió a l' oponent, sense donar-li la raó constantment. Governant amb totes les de Si, sense centrisme. Si ets radical-ment democràtic o d'esquerres, sigueu-ho. Això si, dona un espai a la oposició per a la crítica; sinó el teu govern no tindrà legitimitat; controlar la opinió pública és molt fàcil, i Plató acabaria tenint raó.

Pot ser hagi barrejat dos temes "poliarquia" i "bon govern"; però calen els dos aspectes; sinó tantes eleccions no serveixen per res.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Progrés de la humanitat

Hi ha una utopia on arribar? Hi ha un "sistema social i polític" final de la humanitat?

La historia de la humanitat, tot i dos Guerres Mundials, és de progrés. Europa ha dut la democràcia als seus estats, tot duent el colonialisme (i el neocolonialisme) als estats pobres. A Europa va sorgir la Il·lustració (l'enciclopedisme, el racionalisme, el progrés econòmic, la impremta, la escola pública), també va sorgir però, la barbàrie, el genocidi, l'Aperheit, les invasions, l'ús de la força militar, etc. No obstant, els atacs del Nord al Sud (i el paper que hi juguen les guerrilles, les màfies i els governs corruptes dels seus estats) han estat un continu des de l'euro centrisme i la Occidentalitat com a valor superior a la resta, quan moltes coses de les que Europa i EUA hem desenvolupat tenen els seus orígens en el Tercer Món.

No obstant aquesta història de contrastos hem passat dels Imperis cruels, a l'esclavatge, de l'esclavatge a la servitud, de la servitud a la explotació obrera, de la explotació obrera a una subtil explotació dels consumidors del Primer Món, etc. Tot expropiant els recursos del Sud sempre i quan hi havia una excusa (Guerra Santa, noves rutes de la seda, descobriment de nous continents per part d'Europa, etc.) o s'inventava una teoria que justifiqués els genocidis comesos a tribus, nacions i comunitats ètniques ara minoritàries però que es revel·len (Evo Morales) contra els crims comesos contra la humanitat.

Tot i això sembla que tot continuï igual. La guerra és l'últim mitjà usat per les potències per desenvolupar la seva hegemonia (Iraq, any 2003) i la ONU a part d'inútil, no és realment del tot democràtica tal i com ens pensem (pel veto dels "5" al Consell de Seguretat de la ONU).

El vegetarianisme, el pacifisme, la convivència i l'anarquisme són la meta. Sense líders i ideals no hi ha utopia, sense utopia no hi ha canvi.

La qüestió és que la teoria que vol millorar la societat sigui eficaç a l'hora d'aplicar-se, segons context i societat on ens trobem per aplicar-la.

diumenge, 2 de desembre del 2007

La classe de l'Estat del Benestar?

El dret a una llar digne (Constitució espanyola) no existeix.

A Catalunya hi ha un 15% de pobresa relativa.

Tenim menys poder adquisitiu (allò que importa en economia base). Però en macroeconomia tot va bé, pels que es reparteixen el pastís. Els de sempre. Els rics, els grans empresaris.

I tot i això per Nadal... consumisme! i sense cap sentit!

No, companys, no és això.

Hem passat de treballadors a consumidors.

No hi ha moviment obrer. El nostre sou retorna a l'empresari en forma de compra.

Però tampoc coneixem els nostre drets com a consumidors. La OIC està allà com si res.

La classe mitjana es creu classe burgesa

Si, això molt cert. Volem ser burgesos. Volem viure la vida sense preocupacions (el Carpe Diem que es porta molt avui: botellón, follar sense condó, etc.). Vaja, la decadència, la falta d'interès per la política, l'egoisme, el patriarcat, el capitalisme portat a l'extrem neoliberal; i la gent, que s'enganya.

Portem els nostres fills a la ESO perquè després vagin a Batxillerat, on s'aprenen més coses, on un té un sentit crític sobre les coses, on es parla de tot, on es madura. I després? El portem a la universitat, i ell vol? Vol Cicles o vol universitat? Home, té més prestigi la carrera. I si té sort cobrarà més.
Això és. Mobilitat social, tenir un millor lloc de treball que el teu pare en comptes de canviar el sistema de mercat laboral.

Així funciona la cosa.

Anem a la universitat per convertir-nos en burgesos. Això només ho podem fer els de classe mitjana. Qualsevol estudi sobre escola pública ens ho afirma. Els de classe obrera o els pobres no van a la universitat. Les desigualtats de classe exiteixen. No ens auto-enganyem. La vida no és de colors de rosa.

Solució? Estat liberal pro-socialista? Com el de la República o el de Chávez o en part, el de De Gaulle? O Keyness?

Tria. Escull allò que vulguis, però no acceptis el sistema si no t'agrada. Millora'l coi! No costa res.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Ens enganyen

La ciutadania és enganyada en massa, com es fan les coses al segle XXI. En massa.

La televisió, els bancs, els polítics, etc.; tots ens diuen el que volem sentir.

I no pas la realitat, la veritat, allò que ells pensen o creuen que és important reflectir. Ens tapen notícies, ens en diuen unes d'altres per entretenir-nos, etc.

Estem enganyats, som massa vulnerables. Som massa rucs, tots plegats.

El "vot útil", la "llibertat d'expressió", la "no opressió nacional" en democràcia, etc.

Fals ja que en democràcia no tot són flors i violes, és un sistema polític pràctic i bo per la convivència però pel qual la Esquerra ha cedit molt (ha acceptat el capitalisme).

PDD, la manifestació

El 2006 amb un milió de manifestants (segons TV3, ja que segons la policia són pocs i segons els organitzadors són molts, i segons el PP no n'hi hagut ni de manifestació), la Plataforma pel dret a decidir (PDD: www.decideixodecidir.cat) va convocar una manifestació a favor del dret a l'autodeterminació, i en contra de les retallades de Madrid a l'Estatut del 30 de novembre de 2006.

Aquest any, en convoca una altra, amb moltíssimes entitats adherides (fins i tot de les Balears i del PV), amb la majoria dels partits polítics catalans (evidentment no conto a C'S i al PP que no ho són) menys el PSC (Maragall potser hi va, Nadal voldria anar-hi i algunes JSC potser hi aniran). Laporta portarà la pancarta, amb actors, actrius, etc. Un lema que fa que la convocatòria sigui per tot "català emprenyat": Pel dret a decidir ha volgut fer un primer lema únic per a tots: "Perquè som una Nació! I diem Prou! Pel dret a decidir en les infraestructures!

Mentrestant els imbècils i terroristes de l'aberztale radical (ETA) han disparat al PBF a un policia, aquí els independentistes (la majoria) més demòcrates que allà, demanem les coses com s'ha de fe en democràcia: manifestant-se. La manifestació és un dret d'esquerres democràtic que al cap i a la fi tothom el pot usar (sigui de dretes o no). És l'únic recurs per opinar. És la unió de part del poble en defensa del dret a queixar-nos, a dir ja en tenim prou, a sentir la nostra veu en massa (i així sortir per la Televisió). El dret a dir la nostra. Sense això, no cal eleccions lliures, secretes i directes. Amb un vot cada quatre anys no es fa res. Millor això que res, però en democràcia la participació té un sentit més ampli, més fort, més gran, més potent, més reivindicatiu, etc.

No ens quedem a casa. El PSOE vol guanyar vots com el PP, a base d'anti catalanisme. Se'ns han en fotut de tots els seus votants de Catalunya, ara no esn valem més promeses. Ens han fallat, o almenys això és el que jo crec.

Ni PP, ni PSOE, Catalunya!