Article d'Enric Canela: Espanyolitzen TVC

En espanyol si us plau, sinó no ens entenen

Enric I. Canela

Cada dia TV3 més espanyolitzada. A banda que en molts casos utilitzen alguns famós (que coneixen al seu poble) per explicar el producte en castellà tot i que després hi ha una veu en off en català, cada vegades apareixen més anuncis totalment en espanyol. Avui, tot just després del Telenoticies migdia he escoltat:

• Puleva
• Pastas Gallo
• Hipermercados Eroski (no Caprabo amb Eroski, són dues marques)
• Moussel Legrain

L’altre dia recordo que em va cridar l’atenció:

• Kalia

Començo avui aquesta sèrie de denúncia.

1. 100% d’acord. Ahir pensava el mateix veient l’increment de publicitat en espanyol a TV3. Publicitat negativa per que d’entrada ja han perdut un client.

   Si ara passa això i abans no passava, o no passava tant, la explicació és immediata: el “progressisme” espanyolista que governa Catalunya actua ràpid contra la “crosta”.

   Inconvenients de no tenir polítics sobiranistes en el nostre Parlament.

   Més. Un polític sobiranista, que no fa política sobiranista, és un luxe que no ens podem permetre.

   Comentari per Enric Giner — 4 Setembre 2008 @ 3:19

2. Enric,
   Jo passo d’aquestes empreses. La traducció no val res. És una manca de respecte i TV3 hauria d’actuar diferent.
   La crosta guanya.

   Comentari per enriccanela — 4 Setembre 2008 @ 3:30

3. Fa anys que dura, com una gota malaia, aquesta dessubstantivització de la llengua catalana. Jo la considero un dels atacs més pèrfids i triomfants al precari status quo de la nostra llengua. Comences posant-hi una cançoneta (apegalosa), després un testimoni forà (sempre mesetari), després els textos de les etiquetes i d’altres (no es fessin mal) i, després, arriba l’hora de la veritat, quasi prèvia a la substitució total (cosa tan inacceptable com in crescendo): dir una submarca com si fos intraduïble (amb el nou iogurt catxitos cosmopolitas; gràcies al sabó blanco etéreo inventhible) o amb un accent o convencions totalment toreres (el nou “atxe esse”, torna la “athebé”); tot plegat donant a entendre que allò que és substantiu, palpable, real, és en castellà.

   Fa anys vaig demanar explicacions sobre aquest viratge al 5430.cat i, diguem-ne, s’ho van passar “educadament” per l’arc del triomf, és a dir no em van respondre.

   Consti, per a la sèrie, que no és una deriva inconscient ni fortuïta (per generació espontània, com volen que pensem que passa) sinó part d’un programa perquè el nou estàndard resultant de les generacions que pugen sigui, al català, el que el galaicoportunyol de la Xunta, perquè la gent del triangle de ferro de Madrit no hagi de menester subtítols. Pas, al seu torn, previ a la submissió total i fins al proper rebrot si no tenen sort.

   Fa dies que Eugeni S. Reig (a les llistes Migjorn) es queixa de fenòmens perfectament anàlegs i sóc del parer que ens hauria de preocupar força, el dossier “llengua-per-la-porta-del-darrere”.

   Jo no tinc cap inconvenient per estibar la corda cap a on ens convé i prescindir-ne i aprendre’n, però entenc que sobre espectadors acrítics i no prou preparats o protegits (joves, molt grans, menys alfabetitzats o inquiets) això pot devastar anys de consensos constructius i de la molt bona feina feta per la, malgrat tot, Nostra.

   Una altra cosa, encara més greu, és que ens conformem amb una tele nostra quan n’hi hauria prou que les diverses cadenes respectessin la legislació i emetessin com cal, és a dir, totes en català. Però això ja són figues d’un altre paner. Ei, però ànims!

   Comentari per Tonet — 4 Setembre 2008 @ 3:44

4. Tonet,
   L’espanyol sempre és més convincent.
   TV3 es carrega la llengua fa anys i no posen remi, espanyolitezen algunes paraules. Jo també m0he queixat. Tenen un “diccionari particular” que es pot llegir al seu web.
   Crec que, com dius, està fet expressament, relaxar els citeris.
   La majoria dels espectadors, els que queden, són acrítics. Les curses de fórmula 1, el futbols, etc.
   No som capaços d’exigir els nostres drets.

   Comentari per enriccanela — 4 Setembre 2008 @ 8:14

5. L’altre dia sense anar més lluny, al programa que fan a la tarda a tv3 (més 3 que mai, a veure si algun dia som capaços de fer una reforma com cal i que passi a ser TVC amb els seus canals 1, 2, 3, etc), en el concurs sobre llengua el tema era ‘econòmic’, i després de repetir a l’inici de forma graciosa als concursants si havien fet la declaració de ‘renta’, una de les paraules que havien d’encertar era ni més ni menys que ‘arrandament’, així tal com sóna. I quan veus coses d’aquestes que passen molt sovint entre els periodistes (fa una estona, quan venia a la feina aquest matí cap a la feina, H. Garcia-Melero parlava a la ràdio de com McCain ’s’apoiaba’ en Palin), p.e), sempre astora; no pot ser casual, és un desinterès actiu, per força.

   Comentari per aubachs — 5 Setembre 2008 @ 8:14

6. Aubachs,
   I que volien dir: arrendament? A vegades quan parlen de nogocis pregunten si es poden rentar (rentables).
   Sort que són professionals de la comunicació.
   I que em dius de les “pasteres” o del mal ús de la paraula liderat que la confonen amb lideratge.
   Un autèntic desastre.

   Comentari per enriccanela — 5 Setembre 2008 @ 9:30

7. Així ho vam entendre, però tot el programa en general era tan surrealista que no donàvem a l’abast. I en qualsevol cas sempre està bé tenir unes quantes accions de qualsevol empresa que es puguin ficar a la rentadora, per allò de blanquejar diners, suposo…
   I ja no són qüestions ‘puristes’ (el Pitarra i l’esforç pel consum cultural popular -allò del ‘català que ara es parla’ al costat gairebé ho sembla, oi?) de vegades costa d’assumir que sigui per simple incompetència (parats per aturats; per quan ‘paru’ o ‘parament’ en comptes d’atur? segur que hi estan pensant,etc.). És el camí contrari al que s’havia fet fa uns anys, quan tothom va deixar de dir ‘busón’ per dir ‘bústia’. Ara sembla que s’estigui utilitzant els mitjans de comunicació per fer el camí contrari i complir la ficció de ‘los dialectos’ de españa del franquisme. El tema em treu de polleguera (per fer servir una expressió que durarà poc, suposo…)

   Comentari per aubachs — 5 Setembre 2008 @ 11:03

A Andorra el català perilla

La llengua catalana, en perill a Andorra

Una lingüista sosté que l'idioma està a punt d'entrar en procés d'extinció tot i l'oficialitat. Els immigrants seran decisius.

Ni en els pitjors temps de regressió lingüística el català s'havia trobat en una situació tan precària com l'actual a Andorra. Ni que tingui reservat el pedestal de l'oficialitat en un Estat, ni que l'aprengui la prole de les generacions més recents a les escoles. La situació de l'idioma al país veí s'aproxima a l'abisme lingüístic, tenint en compte que l'ús social del català ha passat del 50% de fa deu anys al 29% actual.

Així ho ha advertit la lingüista Carme Junyent, presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona, tot afirmant que l'idioma està a les Valls a les portes d'esdevenir "una llengua en perill d'extinció". Tot això tenint en compte, segons Junyent, que el 29% d'ús social d'avui en dia s'aproxima al 30% que la UNESCO ha marcat com a llindar per considerar que una llengua està en procés de desaparició.

Com a via de sortida, Junyent proposa que "a Andorra es visqui en andorrà, que cadascú a casa faci el que vulgui, però els andorrans que s'entenguin en català". Així mateix, creu que la immigració no castellanoparlant pot tenir un paper rellevant per millorar la situació, si adopta el català.

L'estudiosa va fer l'advertiment en el marc de la Universitat d'Estiu d'Andorra, on va subratllar que el procés encara "no és irreversible", però recorda que l'idioma està ara "en un moment clau", a l'espera de quin serà el comportament lingüístic que tindran amb els seus fills la generació de catalans nascuts entre 1973 i 1983. "És en aquesta generació amb la que ens estem jugant els quartos".

Pel que fa a Catalunya, Junyent va manifestar que la situació "és pitjor que la que trobem al País Valencià". Per l'estudiosa, una cosa és el suport polític i un altra de ben diferent l'ús que es fa de l'idioma al carrer. En aquest sentit, l'experta remarca que la pervivència d'una llengua, a parer seu, depèn de l'ús i de la transmissió que se'n fa més que de l'extensió del seu coneixement acadèmic. "Hem de guanyar nous àmbits, remuntar i no recular més", va reiterar.

El comentari és boníssim

Els altres catalans

jocs olímpics madrid 2016
No tots els esportistes catalans a Pequín han de patir la humiliació d'haver de competir sota la selecció espanyola. No tots els nostres esportistes han de patir bromes constants sobre flamenc i sevillanes, ni haver de suportar que els diguin toreros o els cantin la ridiculesa aquesta del "a por ellos".

Per una banda, hi ha els esportistes catalans que, pel fet d'haver nascut a la Catalunya Nord, competeixen amb França. Són casos com el del nedador de Perpinyà Frédérick Bousquet, plata olímpica, de qui us parlàvem fa uns dies.

Però també hi ha casos més curiosos... i més simbòlics. El català Albert Subirats Altés, també nedador, va arribar la setmana passada a la semifinal dels 100 metres papallona participant amb Veneçuela. Resulta que l'Albert va nèixer allí fill de pares exiliats, que van tornar a Catalunya quan ell tenia només 1 any. L'Albert s'ha criat entre Catalunya, on ha nedat al CN Sabadell, i els Estats Units, i quan l'Estat espanyol va reclamar-li que participés amb la selecció espanyola, el nedador català va renunciar-hi i va preferir participar amb Veneçuela, país del que conserva la nacionalitat.

Un altre cas similar és el dels germans Wildeboer, també nedadors. Olaf Wildeboer va renunciar a competir amb Espanya fart del poc suport rebut per la Federació Espanyola de natació, i des de fa un parell d'anys competeix defensant els Països Baixos. A més, Wildeboer assegurava fa uns mesos en una entrevista a El 9 que "he nascut a Catalunya, a l'escola m'han ensenyat en català, i durant l'any que vaig estar entrenant a Madrid, vaig veure que allà són diferents de nosaltres". El nedador català assegura que no li fa res competir amb Holanda: "ara no crec que em senti gens estrany desfilant com a holandès. Tampoc em sento gaire espanyol, i potser seria diferent si pogués anar a uns Jocs amb la Selecció Catalana".

El germà d'Olaf, Aschwin, ha nedat als Jocs de Pequín amb la selecció espanyola, tot i que fa mesos que es rumoreja que podria renunciar-hi, seguint els passos del seu germà gran, i acabar competint algun dia amb els Països Baixos. Fins que les seleccions catalanes no siguin una realitat, molts esportistes hauran de trampejar-s'ho com puguin per poder competir lluny d'Espanya.


309 lectures ! comentari 2 comentaris ! imprimir Imprimir ! enviar Enviar ! corregir Corregir
! ! ! !

publicitat

20.8.2008 ! 12.56h
#2 Jaume Casadamunt ! València
"No tots els esportistes catalans a Pequín han de patir la humiliació d'haver de competir sota la selecció espanyola. [...] Per una banda, hi ha els esportistes catalans que, pel fet d'haver nascut a la Catalunya Nord, competeixen amb França."

Qualsevol lector que llija això el que entén és que és millor competir amb França que amb Espanya. Jo no hi trobe la diferència.

Què n'opinaríeu si un diari de la Catalunya del Nord començara un article d'aquesta manera?:

"No tots els esportistes catalans a Pequín han de patir la humiliació d'haver de competir sota la selecció francesa. [...] Per una banda, hi ha els esportistes catalans que, pel fet d'haver nascut al Principat de Catalunya, competeixen amb Espanya."
19.8.2008 ! 21.12h
#1 ignasi palomar iflix
no entenc que tinguin tanta barra de dir que l,esport no te res a veure amb la POLITICA VISCA CATALUNYA

Solidaritat catalana (me l'he trobat en un Space)

Español?

¡¡YO QUIERO SER SOLIDARIO!!

No quiero ser diferente, pero sí quiero ser y tener las mismas
condiciones de vida que todos los españoles...

QUIERO: Que mi I.P.C. (último) del 4,1 sea el de la media de toda
España, o sea, el 3,8. (Cada año es superior y me aleja del resto
de los españoles).

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en
cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me
permitiría comprar tres, vivir en una y alquilar dos y así
conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua que en una urbanización próxima a Valencia
cuesta 0,2 EUR valga igual que la que yo pago: 18 EUR

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con costo de
0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mi que ahora pago 1,15 EUR.

QUIERO: Que el impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País
Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando
hereden (si es que lo logran), que en Cataluña tiene un escala
semejante a la del I.R.P.F.

QUIERO: Que la ITV, que en Melilla cuesta 19 EUR sea la que yo
pague en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas que tiene por ejemplo la ciudad de
Madrid sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona y no
gratuitas como ahora.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de
texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300
euros como ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía sea
totalmente de pago y carísima como la que cubre Cataluña, y no
gratuita como ahora a pesar de que la densidad de tráfico es una
20ª parte de la de las autopistas catalanas.

QUIERO: En definitiva ser igual. Como pensionista tengo unos
ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mi en, p.e.,
Valencia de Alcántara.


POR ESO, cuando yo sea igual que todos los españoles, con todo lo
que me sobre, gustosamente ¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO!!!

Manifiesto a favor del plurilingüismo

Article del Público:

Un grupo de catedráticos y profesores de varias universidades constata que el castellano, lejos de estar en peligro, mantiene tales ventajas sobre el catalán, el gallego y el euskara que su exacerbada defensa sólo puede tener un móvil ideológico.

Asistimos en estos días a una nueva oleada de nacionalismo lingüístico español de la que el principal botón de muestra es el Manifiesto por la lengua común que ha promovido una veintena de intelectuales de prestigio. El texto en cuestión se asienta en certezas que nacen de aquello que, al parecer, no puede someterse a discusión, como ocurre, por lo demás, en muchos ámbitos de la vida de un Estado que presume de su condición democrática. En las disputas correspondientes adquiere singular relieve la Constitución de 1978, producto de un pacto en el que, en ámbitos sensibles como éste, se impusieron normas sin recabar la opinión de los afectados. Aun en el caso de que aceptásemos la condición inequívocamente democrática del referendo constitucional de aquel año, habría que preguntarse si tres decenios después no es legítimo reclamar, en sentido bien diferente del que invocan los promotores del manifiesto mencionado, una revisión de las normas entonces instituidas. Las cosas como fueren, es significativo que la nueva oleada de nacionalismo lingüístico español prefiera esconder que las reglas que hace suyas no son precisamente neutras.

Llama poderosamente la atención que las mismas personas que afirman con particular insistencia y frente a toda evidencia, tal y como lo revelan las leyes que afectan entre nosotros a las lenguas que los derechos no acompañan ni a éstas ni a los territorios, sino a las personas, no aprecien problema alguno en el enunciado que se ha convertido en guía principal del Manifiesto por la lengua común: el de que, mientras todos los ciudadanos españoles están obligados a conocer el castellano esto no es, al parecer, una imposición, sino un hecho cuya consistencia, sin más, se supone, los hablantes de otras lenguas disfrutan, sin más, del derecho a emplear estas últimas. Si sobran las razones para concluir que semejante enunciación contradice palmariamente lo que afirma el artículo 139.1 de la Constitución en vigor: "Todos los españoles tienen los mismos derechos y obligaciones en cualquier parte del territorio del Estado", más inquietante es que en la España de hoy se dé por demostrada, al parecer hasta el final de los tiempos, la adhesión popular a reglas como la invocada, en un escenario en el que se hace valer una oposición cerril al despliegue de mecanismos que permitan conocer si la ciudadanía acata esas reglas o, por el contrario, las repudia.

Para el nacionalismo lingüístico español la lengua castellana es superior, cómoda, fácil y útil, virtudes todas ellas que son siempre el producto de circunstancias naturales, nunca de la imposición y la represión. Las lenguas de los demás son, por el contrario, molestas, arcaicas, antieconómicas y francamente prescindibles. Al tiempo que la defensa del castellano se ajusta por definición a un impulso democrático, la de las restantes lenguas responde cabe entender a espurios y cavernarios intereses marcados por esa felonía que identifica el Manifiesto por la lengua común; si en las segundas se revelan por doquier los espasmos negativos de los nacionalismos, por detrás de la primera no habría, en cambio, nacionalismo alguno.

La estrategia principal no nos engañemos apunta a ratificar la situación de incómoda marginación y minoría de las lenguas no castellanas, y a hacerlo de la mano de medidas que tienen un cariz visiblemente asimétrico. Baste como botón de muestra el recordatorio de que los firmantes del manifiesto que nos ocupa entienden que, aun siendo recomendable que en las comunidades calificadas de bilingües la rotulación de edificios y vías públicas se registre en las dos lenguas, en modo alguno podrá realizarse en exclusiva en la lengua propia del país en cuestión, sin que,por omisión, y cabe entender, se rechace la posibilidad de que la rotulación se produzca únicamente en castellano.

El idioma y la fuerza

A los ojos de los nacionalistas lingüísticos españoles, la lengua común no se impone por la fuerza tal horizonte es ontológicamente inimaginable,frente a lo que ocurre, al parecer, con las lenguas no castellanas. Mientras se rechazan determinadas políticas alentadas por los gobiernos autonómicos que se limitan a reclamar para las lenguas respectivas las mismas prerrogativas de las que disfruta el castellano en Madrid, en Sevilla o en Valladolid, se prefiere olvidar cómo, en el pasado y en el presente, medidas aplicadas a menudo con saña y violencia han beneficiado de siempre al castellano y explican, siquiera parcialmente, su condición de visible preeminencia contemporánea. Mientras se manipulan y magnifican, en suma, los problemas que los castellanohablantes puedan encontrar en algunos lugares, se esquiva toda consideración en lo relativo a la delicada situación en la que se encuentran el catalán, el gallego y el vasco, y ello sobre la base de la increíble afirmación de que los objetivos de dignificación de esas lenguas ya han sido, al parecer, satisfechos.

No consta que los nacionalistas lingüísticos españoles, de siempre interesados en defender en exclusiva su lengua, se hayan pronunciado en momento alguno en favor de los legítimos derechos de los hablantes de las lenguas no castellanas. Que en los hechos el principio de libre elección lingüística en el sistema educativo sólo se postula para los castellanohablantes lo certifica la ausencia, dramática, de toda consideración en lo que atañe a ese principio aplicado, por ejemplo, en las personas de los hablantes de catalán, gallego y vasco que residen fuera de los territorios en los que las lenguas correspondientes son oficiales. Al cabo parece obligado concluir que esas lenguas no son percibidas como propias, circunstancia que da al traste, de paso, con cualquier proyecto creíble de bilingüismo: llamativo es que, mientras los nacionalistas lingüísticos españoles se desenvuelven orgullosamente como monolingües en castellano, se rechaza que los hablantes de catalán, gallego y vasco puedan comportarse como monolingües en las lenguas respectivas. Lo que en los hechos se reivindica un monolingüismo de facto es percibido en cambio como una afrenta cuando se sobreentiende que es la apuesta de los gobernantes de las comunidades autónomas que disponen de lenguas propias.

Una curiosa defensa

El Manifiesto por la lengua común configura, en fin, una curiosa defensa de una lengua que pareciera no tener a su disposición ningún tipo de apoyo. Para certificar lo contrario ahí están la maquinaria del Estado, el sistema educativo, un sinfín de rancias instituciones, el grueso de los medios de comunicación, buena parte de la jerarquía de la Iglesia católica, el respaldo de intelectuales de prestigio y, en fin, las propias fuerzas armadas. Por si poco fuere, y a tono con los tiempos, el manifiesto que nos interesa recaba para sus promotores la doble condición de luchadores por los derechos humanos y de defensores de los desheredados. Pena es que, por muchos esfuerzos que se hagan, el texto no acierte a ocultar la defensa obscena de privilegios tan impuestos como asentados, y la ritual demonización, también a tono con los tiempos, de quienes disienten, paradójicamente tildados, a menudo, de fascistas y totalitarios. Que semejante campaña sea atizada, en suma, desde medios de comunicación y cenáculos de la derecha más montaraz dice mucho de su sentido más profundo.

Firmantes:

Carlos Fernández Liria, profesor de Filosofía UCM
Montserrat Galcerán, catedrática de Filosofía, UCM
Pedro Ibarra, catedrático de Ciencias Políticas, UPV
Juan Carlos Moreno Cabrera, catedrático de Lingüística, UAM
Arcadi Oliveres, profesor de Ciencias Políticas, UAB
Jaime Pastor, profesor de Ciencias Políticas, UNED
Carlos Taibo, profesor de Ciencias Políticas, UAM

Per queixar-te de Telecinco

Tele5 ha firmat el Manifiesto por una lengua común, un exemple de racisme lingüístic i l'última puntada de peu del nacionalisme racista neofranquista espanyol.

Queixa't!

Jo ja he penjat la notícia a Kaos en la red. Em sembla una bona iniciativa, sensata, tot i que no ens faran gran cas.

Decathlon rectifica (notícies de Racó Català)

1a notícia:

La Plataforma per la Llengua ha denunciat l'empresa Decathlon davant l'Agència Catalana de Consum per incompliments flagrants de la Llei 1/1998 de Política Lingüística. Segons la Plataforma, Decathlon, al contrari de la tendència actual -on la majoria de centres comercials, inclosos els especialitzats i els supermercats, ja disposen d'un catàleg i serveis d'atenció al client en català-, no reconeix els drets lingüístics bàsics del consumidor català i incompleix com hem dit la Llei de Política Lingüística vigent. Des de l'entitat s'ha demanat a l'empresa que no discrimini ni ofereixi un tracte diferenciat al client català respecte de la resta de consumidors.

Un estudi realitzat el 2006 per la Plataforma sobre l'empresa Decathlon, titulat "Decathlon i el català" (PDF) va constatar que l'empresa continua incomplint la llei en el 68% dels catàlegs. I és que només el 13% del volum total de l'empresa és en català. De la mateixa manera Decathlon no disposa de versió catalana a la seva web, ni empra el català en l'etiquetatge dels productes [Decathlon web corporativa mundial - Decathlon Estat espanyol]. Tot i que la Plataforma per la Llengua ha constatat que a nivell oral d'atenció al client hi ha "normalitat", en canvi a nivell escrit l'absència del català és preocupant. De fet la multinacional no té previst adaptar-se a la llei de política lingüística ni pel que fa als catàlegs ni a etiquetar els productes en català, un dret recollit a l'Estatut del Consumidor de Catalunya des de l'any 1993.

Aquesta actitud ha sorprès negativament la Plataforma per la Llengua, ja que tot i que Decathlon disposa de molts centres al mon, el mercat català és el quart en importància a nivell mundial, amb 22 botigues en territoris de parla catalana. L'entitat troba incomprensible que l'entitat menyspreï d'aquesta manera el consumidor catalanoparlant quan Decathlon respecta plenament altres mercats molt menys importants, pel que fa a nombre de consumidors. Per exemple a Bèlgica Decathlon disposa de pàgina web en flamenc i francès, i de catàlegs i etiquetatge en neerlandès, a la part flamenca, i en francès, a la part valona. I en mercats que per a Decathlon suposen un mercat molt més petit, com a Rússia (on només hi té una botiga), Hongria (3 botigues) o Holanda (2 botigues), l'empresa s'ha adaptat a la realitat lingüística d'aquestes zones. Per a més informació podeu visitar l'estudi de la Plataforma.

La rectificació de la empresa davant la discriminació:

L'empresa Decathlon, que compta amb diversos establiments al nostre país, ha incorporat el català al seu lloc web. La incorporació de la versió en llengua catalana a la web de Decathlon arriba després que tant la Plataforma per la Llengua com la WICCAC s'haguessin dirigit a l'empresa per demanar-li aquesta versió en català, de manera que ara ja es pot consultar en aquesta llengua tota la informació de la companyia i els seus productes, tal i com es pot fer en altres idiomes.

Al seu dia la Plataforma per la Llengua va fer un estudi que destacava l'excepcionalitat que marcava Decathlon pel que fa a la llengua catalana respecte a altres llocs i llengües en situació similar al català, a les que no discriminava com a aquesta. La Plataforma ha efectuat un seguiment i ha estat en contacte constant amb l'empresa, i ha constatat la bona voluntat de Decathlon, que finalment ha traduït al català la plana web.

Si al nostre parlar, al nostre idioma, a la nostra forma de comunicar-nos!

PLATAFORMA PER LA LLENGUA [He fet un comentari d'una cosa que no m'ha agradat del tot]
info@plataforma-llengua.cat
www.plataforma- llengua.cat

Manifest «El català, llengua comuna».
Sant Jordi 2008

Pròleg. Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d'un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua
perquè et reconec com a proper i no t excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d'aquest tot.
Najat El Hachmi, escriptora.

«El català, llengua comuna».

Les entitats signatàries d'aquest manifest, associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades, volem compartir amb el conjunt dels ciutadans les nostres reflexions al voltant de la llengua catalana i dels elements que faciliten el procés d inclusió social de les persones nouvingudes. Creiem que són una sèrie de punts als quals la societat catalana no pot renunciar si pretenem construir una societat justa i cohesionada. Per tot això manifestem el següent:

1. L'arribada de gent de tot el món ha fet que en aquesta terra es parlin avui dia més de 250 llengües. Aquí vivim també en xinès, en wòlof, en urdú, en quítxua, en anglès, en gallec, en amazic o en àrab. Oferim les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment creiem que la societat catalana la ha d'aprofitar.

2. Les administracions i institucions públiques han d apostar per un model educat i inclusiu, que no segregui l alumnat per motius d'origen, i que potenciï el reconeixement de la diversitat lingüística. El català ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Aquest fet és compatible amb què es promogui el respecte de les noves llengües que ara també són catalanes.

3. En aquest context de diversitat lingüística, el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes. És l idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.

4. En aquest sentit, els poders públics encara poden fer molt més perquè tothom que vulgui aprendre el català ho pugui fer . L ús de la llengua pròpia és un dret que recull la llei. Els poders públics, per tant, han d establir les mesures necessàries per facilitar l exercici d'aquest dret als qui ens establim en aquesta terra.

5. La defensa del català és la defensa de totes les nostres llengües. Volem transmetre la importància que té parlar la llengua del lloc on es viu. Nosaltres també volem que en els nostres països d'origen la llengua pròpia sigui compartida per tothom.

6. El català és una eina d inclusió social. Quan utilitzem el català fem una aproximació real a la societat catalana i propiciem la relació entre els qui hem arribat ara i els qui van arribar abans. Fent servir la llengua aconseguim ser reconeguts com a propis del lloc i assolim, ni que sigui simbòlicament, la condició de ciutadans.

7. Adoptar la llengua pròpia és un pas necessari per gaudir d'una ciutadania en igualtat de condicions. L'adopció del català ha d'anar acompanyat també de mesures que facilitin l'adquisició dels drets socials i polítics. [No s'han d'adquirir per aprendre una llengua, però és de respecte i d'integració fer-ho. Els DD.HH no entenen de llengua, la resta de drets civils podem entrar en debat] Aquest país té el repte que ens incorporem a la societat catalana i, així, participem en la creació d un espai comú. Per fer-ho possible és imprescindible que ho fem en condicions d igualtat i, per això, és tan important que adquirim els mateixos instruments i drets que té qualsevol ciutadà. Tots els drets estan lligats entre si. El dret a l'habitatge és inseparable del dret al treball, del dret lingüístic o del dret a votar. Tots van en aquesta mateixa direcció de promoure la inclusió social i l adquisició de la ciutadania catalana.

8. El català és sinònim de cohesió. La llengua és el millor vehicle per fer comunitat, més enllà de la comunitat cultural de cadascú. L'ús de la llengua és la millor manera i la més fàcil d implicar-se en la societat civil catalana i de construir la millor societat per a tothom.

9. La llengua és una eina d aproximació i no pas un instrument de confrontació. Des d alguns sectors es vol utilitzar la llengua com a arma d enfrontament polític. Cap llengua mereix aquest tracte. Creiem en la capacitat que té per trencar els murs de la incomunicació i per desfer les fronteres que ens separen.

10.Volem viure en català! Fem del català la llengua d'acollida. No ens discrimineu pel fet d haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos, parlant-nos en català, que participem en la construcció d aquest país que entre tots i totes estem edificant.
Barcelona, 23 d abril de 2008

Entitats signatàries del manifest.
Asociación de Mujeres Ecuato-guineanas E'Waiso Ipola
Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APBB)
Associació Catalana de Residents Senegalesos
Associació d'Amics del Poble Marroquí (ITRAN)
Associació d'Estudiants i Investigadors Xinesos de Catalunya
Associació de Dones Amazigues Tamettut
Associació de Tallers Afrocatalans (ATAC)
Associació de Treballadors Pakistanesos
Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA)
Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau
Centro Boliviano-Catalán
Comunitat Palestina de Catalunya
Cornellà Sense Fronteres (membre del grup Agraw Amazic N Katalunya)
El Mirador dels Immigrants
Els Altres Andalusos
Espazo Galego dos Països Catalans
Federació d'Associacions Americanes de Catalunya (FASAMCAT)
Federació d'Entitats Bolivianes a Catalunya (Fedebol)
Federación de Entidades Ecuatorianas en Catalunya (FEECAT)
Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la
Solidaridad y la Cooperación)
Plataforma per la Llengua
Rede.cat
Veu Pròpia