El David Casanella era més escèptic que el Tòful amb els resultats electorals de la PEF o de PEF (i) EPA però en canvi, era molt productiu, molt útil per a qualsevol organització política estudiantil. Era un “pencaire”. I no és que no es preocupés pels seus estudis –una de les raons fonamentals per les quals passem per la universitat-, que si que ho feia, i amb moltes ganes i dedicació. Però també tenia temps pel seu compromís amb els seus estudiants de classe, amb els estudiants de facultat als quals ell se sentia orgullós de representar. I és que no era un representant qualsevol. Quan tocava fer feina per la PEF, es notava el que és veritablement ser un líder. Algú que amb el seu exemple de treball diari conquereix fites, visualitza una imatge de grup prou positiva i anima a la resta a seguir els seus passos. I és que, anava a totes les reunions (de PEF, de Junta de facultat, comissions, amb professors, etc.). S’ho prenia seriosament. I hi posava ganes. Tothom ho reconeix: companys de la PEF, nosaltres a EPA, companys de classe, coneguts, companys, amics, professors, i fins i tot, algun estudiant del SEPC, de l’Assemblea de la facultat. En pot estar orgullós.
Quan calia defensar el dret dels estudiants a fer classe, o quan calia penjar cartells, o quan calia convocar reunions de la PEF; allà estava ell, disposat a posar-hi el seu gra de sorra (ja que aportava des d’una forma molt humil). No tenia ganes de dirigir. Però en canvi, donava la cara. Una cosa que en política estudiantil no està de moda, però que es valora molt per l’entorn.
Continua gaudint de Bergen; David!
(penjat a http://politiques.tk i recomanat per llegir a tots els membres d’ EPA i algun professor i amic per correu electrònic)
Entrades
