De tot una mica

Algunes imatges que a membres d' EPA ens van fer reflexionar el dia després tot i que no pertanyen al Rectorat, ho sigui, a la nostra Festa Major.

En l'últim enllaç he comentat la meva opinió:

• http://blogs.uab.cat/xaviervillalba/2009/11/11/lopinio-contundent-de-salvador-cardus-sobre-la-festa-major/
• http://blogs.uab.cat/xaviervillalba/2009/11/06/festa-major-autogestionada/#comment-884

A la inauguració del curs, el Degà i una representant de la Rectora (vicerectora) van presentar la seva política universitària que estan duent a terme. La Rectora va parlar de que la UAB era millor amb Bolonya perquè als Graus s'havien apuntat més gent. Quina ximpleria! S'hi s'apunten als graus és perquè ja no hi ha llicenciatures! I si s'apunten més que abans és perquè amb la crisis la gent ha decidit posar-se a estudiar a la Universitat! També va parlar del CEI UAB o altre propaganda semblant. El Degà però va posar de relleu la bona feina feta i caldrà saber si les noves iniciatives (delegats de curs) funcionen.

Alguns companys es van queixar de les seves dues intervencions. Fer-ho al final sembla que es posi en calçador. Fer-ho al principi hagués estat més lògic pels estudiants i no hagués donat malentesos ja que en una inauguració evidentment parla el Deganat.

Manifest d'EPA davant la FMUAB i altres temes

No sabíem si publicar-lo o no. Però no diem res que considerem esbiaixat o mentida. Ningú ens agrairà la sinceritat i la claredat de l'escrit; també és cert. Evidentment, com és un "bon" manifest, un "potent" manifest; no deixarà indiferent ningú. I pot servir com a excusa per alguns, per boicotejar la "nostra" FMUAB 2009.

EPA davant la cancel·lació de la FMUAB 2009

Breu resum del posicionament d’EPA envers la cancel·lació de la FMUAB 2009

L’organització estudiantil progressista Estudiants per una Política Activa (EPA), copsant la opinió majoritària rebuda per part dels estudiants de la nostra facultat i la decissió democràtica pressa en el seu si, hem estat denunciat en el nostre web la cancel·lació de la FMUAB 2009. Sobretot per les formes en que es va gestionar inicialment, i després de llegir-nos un document (PRIM) en que demostra que val la meitat del que s’exposava des de l’Equip de Govern de la UAB. Alhora, i davant el nostre veto a entrar en la Comissió organitzadora de la FMUAB per part de les organitzacions convocants (SEPC i CAF); hem decidit formar part d’una altra organització d’una altra Festa Major on s’intenti que tots els estudiants s’hi sentin representats i sigui més plural, amb totes les garanties d’higiene, salut i seguretat; condicions que varem posar per co-organitzar aquesta festa. Des de fa setmanes, membres d’EPA han assistit a reunions de col·lectius d’estudiants per tal d’organitzar-la.

Des d’EPA muntarem una paradeta i un plafó. Us hi esperem!

A partir d’aquesta postura hem volgut redactar un manifest per a tota la comunitat universitària on s’inclogués d’altres aspectes, potser, més rellevants pel futur de la Universitat Pública, i en especial de la UAB.

Manifest d’Estudiants per a una Política Activa davant els últims esdeveniments a la UAB

Estudiants per a una Política Activa (EPA) va néixer de la voluntat d’estudiants –tant organitzats com independents- de crear una nova organització d’estudiants a la facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, profundament democràtica, catalanista i d’esquerres; i alhora, completament responsable i activa davant les possibilitats de participació institucional. Des d’EPA, entenem doncs que el diàleg, el respecte mutu i la cooperació entorn la llibertat d’elecció i acció ha d’ésser la base de la convivència social i política a la universitat.

Per aquest motiu mostrem:

• La nostra sentida decepció pels continus intents per part d’alguns líders estudiantils -sota unes sigles concretes, en nom de tots els estudiants- de confrontar i de frenar l’activitat lliure de la resta d’organitzacions d’estudiants amb insults, mentides, difamacions, actituds prepotents i irrespectuoses o fins i tot, en una ocasió, amenaces.

• Volem mostrar el nostre descontentament amb aquests fets que no ajuden a millorar les nostres relacions de cara al treball mutu en objectius comuns o a la simple discussió d’idees, projectes o propostes per millorar la Universitat, i especialment, pel que ens pertoca, la nostra facultat i les condicions d’estudi dels nous graduats.

Hem vist necessari fer aquestes consideracions en aquest manifest, davant l’actitud dels organitzadors de “la Festa Major Alternativa ampliada” (FMUAB.org). Recordar que fou el SEPC el que va convocar a tots els col·lectius d’estudiants a muntar una Festa Major autogestionada i oberta a tots els col·lectius, obviant el clamor majoritari de fer-ho a través d’una plataforma i vetant l’entrada a alguns col·lectius d’estudiants a les comissions. Nosaltres tenim algunes simpaties en alguns punts amb el SEPC. No obstant això, d’altres aspectes ideològics, entorn els valors i les estratègies; i especialment, sobre les formes de fer; ens distanciem molt. Per això:

• Volem fer públic a tota la comunitat universitària, però especialment, als estudiants, el veto arbitrari i no argumentat a un dels nostres membres fundadors (Joan Gil) –i de rebut a EPA- en la comissió institucional de la Comissió organitzadora de la FMUAB de la UAB liderada pel SEPC. No ens val l’entrada a una altra comissió, que considerem menys important; perquè això pressuposaria que els organitzadors tenen dret a vetar persones i organitzacions d’estudiants per raons –suposem- de “competència” en el marc de la política estudiantil.

• I menys entenem la consideració d’aquestes comissions pels mateixos convocants (SEPC, CAF) davant dels col·lectius d’estudiants com a “comissions obertes” quan després en un correu se’ns exposa que com a mínim una (la institucional) “vam decidir que era una comissió tancada”.

• Davant les filtracions de les declaracions d’un dels membres del SEPC exposant que “havien vetat l’AJEC, la PEF i EPA en la Comissió organitzadora de la FMUAB” de la seva Festa Major. A més d’esmentar, la nostra organització com a “coses del Joan Gil”. Dir que valorem molt la feina d’en Joan, però és vergonyós menysprear la feina de la resta de membres d’EPA (més de 10 estudiants de la facultat), distorsionant la realitat de funcionament intern d’EPA basat en la confiança mútua i en les decisions preses de forma democràtica. No cal que es retracti, però esperem que se’ns tracti amb el respecte i dignitat que nosaltres tractem a la resta d’organitzacions d’estudiants de la UAB.

• Davant això, manifestem, davant els esdeveniments exposats, la voluntat –amb les garanties d’higiene, seguretat i salut- d’organitzar una altra Festa Major organitzada pels col·lectius d’estudiants que s’han vist vetats, marginats o menystinguts per la Festa Major liderada pel SEPC i la CAF.

Aprofitem també des d’Estudiants per a una Política Activa per reflexionar en veu alta davant els últims fets ocorreguts a la Universitat Autònoma de Barcelona:

• Reiterar i recordar bones pràctiques passades en aquesta facultat entre les tres organitzacions d’estudiants: Assemblea, PEF i EPA. Com per exemple, la coalició electoral entre EPA i la Plataforma d’Estudiants de la Facultat (PEF), o l’organització d’un referèndum per una moratòria d’un any als nous graus, amb l’Assemblea d’estudiants de la nostra facultat.

• Que tot i el que hem exposat, continuem mantenint la nostra voluntat de diàleg i cooperació amb totes les organitzacions d’estudiants. Tot i això, havíem de fer palès aquests fets per tal d’argumentar les nostres accions posteriors.

Alhora, volem manifestar:

• Que denunciem la cancel·lació de la FMUAB sense prèvia consulta a la comunitat universitària, sense pensar en les conseqüències derivades d’aquesta notícia, amb arguments poc sòlids (és fals que valgui quasi 300.000 euros); exposant que la principal raó és el dèficit de la UAB –denunciat pel moviment assembleari- i la nova imatge de la universitat de cara a la segona volta del concurs estatal CEI; sense esmentar altres despeses que si són preocupants (en publicitat, …).

• Exposem també que la nostra opinió és que es replantegi la festa, i s’orienti més a l’autofinançament dels col·lectius donant-los més visibilitat, promovent més la cursa del matí, les activitats culturals o concerts que algunes actituds irrespectuoses sobretot amb el servei de neteja. També ens agradaria una FMUAB més sostenible.

• El nostre rebuig amb el nou estil (de gestoria tecno-economicista) i la nova estratègia del nou Equip de Govern de la UAB dirigides a un campus “d’excel·lència” (CEI-UAB) pensat pel benefici exclusiu de les grans empreses –a canvi, d’alguns diners addicionals de l’estat per vendre la universitat a les empreses-; i no en el conjunt de la societat.

• La decepció per la retallada pressupostària d’un 15 -20% de la UAB per raons de crisi econòmica (“donar exemple”) i de dèficit estructural (25 milions d’euros aprox.). Creiem que si volem ser europeus, el primer que podríem reivindicar –recordant-li alhora una de les seves promeses electorals- una millora substancial del finançament universitari públic. Com també, recordar-li que l’adaptació a l’EEES (Bolonya) es fa més difícil sense més recursos.

• La nostra disconformitat amb la línea regressiva degut al procés de Bolonya a la UAB: precarietat laboral, aules massificades, etc.

• El nostre suport a la lluita impulsada pel PAS i les assemblees contra els acomiadaments de l’ OCÉ.

Aprofitem també, des d’EPA, per assenyalar que estem oberts a qualsevol col·laboració amb d’altres col·lectius (d’estudiants, PDI o PAS), per millorar la UAB, i el que més ens pertoca, la nostra facultat. Animem als estudiants de primer i segon curs d’ambdues titulacions de la nostra facultat a participar de la vida associativa de la facultat i la universitat, especialment, en els nostres projectes (model de facultat, jornada de debat sociopolític, …) iniciats per la nostra organització estudiantil progressista de facultat.

Estudiants per a una Política Activa (EPA)

Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia UAB

23 d’octubre del 2009

Exposició 40 anys de la UAB

Manifestació contra Aznar a la UAB. El Claustre el declara persona inngrata de la UAB.

El que estimeu aquesta universitat, podeu visitar el web de l'exposició i podreu veure fotografies com aquestes (la pressa de possessió de la Rectora Ripoll, el programa de la Festa Major del 1986 i la ignauguració del Sincotró amb presència del president espanyol i Joan Botella i altres professors declarant-se contraris a la Llei d'Autonomia Universitària d'UCD).

L'EPA ha estat present a la reunió per la Festa Major de la UAB

Avui he anat en representació d'EPA a la reunió de col·lectius convocada pel SEPC per dur a terme la Festa Major de l'Autònoma (cancelada a la pràctica ja que serà dia lectiu i no es destinarà cap pressupost per part del Rectorat, de moment). Allà, hi havia també el Joan Alginet (PEF), l'Andreu Espínola, Xavi Abad i el coordinador de la UAB (AJEC), en Guillem Carbó (de Ganàpies), gent de l'Hortet, companys de sindicat (AEP), l'Edgar pels Centaures i l'Assemblea de Veterinària, estudiants no organitzats, estudiants del SEPC, estudiants d'En Lluita, i moltíssima gent més. Un munt d'amics i coneguts. Una pluralitat pels sentits, espectacular.

La valoració personal sobre els fets és molt senzilla i l'he explicat al bloc sobre Bolonya.

La postura de l'EPA properament sortira publicada al web, de moment, és de denúncia.

Del bloc sobre Bolonya: Mail a la rectora Anna Ripoll

Mail a títol personal per a la Rectora de la UAB
Humil reflexió(enviat per mail)

Benvolguda rectora Anna Ripoll,
Agraïnt-li la resposta per haver-me contestat l'últim missatge (fet públic al patatabrava.com) que li vaig enviar-li voldria exposar-li unes humils i breus reflexions davant el nou curs. En resposta al seu escrit de benvinguda i sobre el campus d'excel·lència li voldria expressar que:

REIVINDICACIONS DEL PAS
Espero que aquest curs li vagi d'allò més bé, tant a vostè com al conjunt de la comunitat universitària de l'UAB. Tot i això, la unitat d'acció sindical del PAS tractant el seus primers mesos de mandat d' "autoritaris" i sobretot la seva resposta davant els acomiadaments a OCE i l'acció de protesta en la sessió inaugural, em fan preveure tot el contrari. No entraré a valorar la seva resposta, pròpia dels qui etiquetant no intenten dialogar amb els que protesten, i dels qui no s'adonen que algunes institucions com la UAB porten en la seva idiosincràcia elements com la participació, la justícia social, la democràcia, ... que potser oblida. "Anar ràpid", i només ensenyar el què és bonic del seu mandat (UAB-CEI per exemple); no farà que s'obviï que la UAB és un espai de precarietat laboral i d'altres greugues.

RETALLADA PRESSUPOSTÀRIA A TOTA LA UNIVERSITAT
La meva decepció per les retallades pressupostàries que també patirem a la nostra facultat com un exemple més de les retallades socials davant la crisis econòmica em sembla preocupant. Digitalitzar l'Autònoma pot estar bé, però millor acabar amb els canapés en les session ignaugurals; si d'algun lloc hem de reduïr el pressupost, tot i que sent un dels estats amb menys inversió en educació superior a Europa, és graciós que en plena crisis, es faci això en comptes d'invertir més en el futur de les noves generacions.

EL SEU PROGRAMA ELECTORAL I LES SEVES PROMESES
Aprofito l'ocasió per recordar-li el segon col·loqui amb estudiants que ens va prometre a algunes entitats d'estudiants de l'ETC en una primera xerrrada-col·loqui electoral dut a terme als cinemes del mateix Edifici d'estudiants.A més, d'aquesta proposta, també voldria rescatar els valors i principis del seu programa electoral ja que seria desitjable i coherent per creure en la seva paraula. Com per exemple, "vetllar per un finançament adequat per a les universitats públiques". Reduïr-lo doncs, no sembla coherent. Espero doncs, que des de l'ACUP, la nostra rectora defensi aquest necessari increment de la despesa pública en educació superior. Com també "el diàleg, la participació i la comunicació amb tota la comunitat universitària". Espero doncs que es creiïn nous espais de representació estudiantil, i que el Claustre de l'UAB tingui més pes i per tant, com a condició indispensable, es reuneixi més sovint.Com podrà comprovar, humilment intento recordar-li, res més que el que ens va prometre electoralment. Si sapigues unir tots els que reivindiquem una universitat amb més qualitat, més pes i inversió pública; seria una rectorar que passaria a la història per haver escoltat el sentiment força unànime de la comunitat universitària. Si pel contrari, segueix amb el seu "autoritarisme" en referència al que deien des del PAS; malament rai. Vostè decideix. Molta sort.

Moltes gràcies per la seva atenció,

Joan Gil, a títol estrictament personal. Estudiant de la UAB.

2 professors de la facultat parlen sobre el dèficit fiscal

El sociòleg Salvador Cardús comenta que l'acord 'té molt poc a veure amb els grans objectius que s'havia proposat la reforma de l'estatut'

Arcadi Oliveres: “Cataluña no pierde dinero en el trato con España”

El profesor de economía aplicada de la UAB y reconocido independentista Arcadi Oliveres, ha asegurado en una entrevista publicada este domingo en El Punt que en Cataluña “tenemos un gran déficit fiscal [respecto al conjunto de España], pero no tenemos déficit en general“.

Altres articles interessants:

• Arcadi Oliveres: "El capitalisme és irrefundable, s’ha de destruir"
• LAS DOS ORILLAS DE LA GLOBALIZACIÓN

Coses interessants: usos lingüístics i nacionalisme català

Salvador Cardús afirma que “l’Estatut s’ha menjat l’horitzó polític nacional”

En el marc d’un acte per reflexionar sobre futurs escenaris després de l’experiència estatutària, el sociòleg Salvador Cardús ha afirmat, a diferència de Ferran Mascarell, present també a l’acte, que “no hi ha camí per una Espanya plural i no hi serà mai”, i ha conclòs que davant aquesta “impossibilitat contrastada”, tan sols es pot aspirar a acomodar-se a l’’status quo’ actual o a assolir la independència.

Estudi sobre les llengües de l'estudiantat universitari

Volen controlar la Universitat Pública

A l'article "L'espoli fiscal ens crema la universitat" la Fundació Conocimiento y Desarollo, que es vol fer un lloc des de fora en l'anàlisi de la situació universitària i els rànquings universitaris; se la pren com a fundació de fiar. Doncs, no ens fiem. És la fundació presidida per la filla d'Emilio Botín, presidenta del Banc Banesto. L'altre dia en un diari també li donaven credibilitat a aquesta fundació privada amb lògica privada que vol posar el nas a la universitat pública. Ni cas. El mateix Enric Canela -no precisament un membre anticapitalista-, membre de l'ANECA, destacat fundador de 10Mil i professor universitari de la UB; ha exposat que les dades de l'anàlisi d'aquesta fundació no són correctes. Per tant, us recomano que no en feu ni cas d'aquesta fundació. Ni cas.

Sexe a la Universitat

Sexe a la Universitat
A la Universitat hi ha activitat més enllà dels estudis...

Un bloc interessant sobre algunes aventures sexuals d'estudiants de la UAB.

I espais sexuals de la Autònoma.

Articles interessants

Sobre els blogs…
El moviment estudiantil com a camp d’entrenament dels futurs quadres del partit.

Els meus comentaris:

Dintre d’aquestes organitzacions no està ni la Assemblea de Traducció, ni l’AEP ni l’EPA.

Comentari per Joan Gil Oliveras 08/05/2009 @ 17:17

Fora de les assemblees no hi ha estudiants que també fan carrera política o fan micropolítica (molt més útil que tota la escola de formació de la seva joventutpolítica)?

Comentari per Joan Gil Oliveras 08/05/2009 @ 17:23

[articles del bloc "Una minoria radical"]

Resultats a Comunicació

Els resultats han estat:

1 independent que sempre es presenta sol a la seva carrera.
1 de l'Assemblea de Comunicació, tremendament desgastada per les ocupacions.
I la resta de Junts, una candidatura col·lectiva plural en que cadascú a la Junta vota el que vol més enllà d'un programa comú establert

Junts seria com aquí a Polítiques i Sociologia, la PEF. La meva opinió és que no tenen gaire propostes i programa electoral; però que tot i això, l'Assemblea de Comunicació -i no ho dubto que ho faci perquè hi ha estudiants molt competents- han de reflexionar. Precisament és de les assembles plurals i més obertes que existeixen al campus de Bellaterra.

Us proposo una història "fictícia" per reflexionar

[Història fictícia per reflexionar]

El meu avi em deia que havia de ser d'esquerres i jo li preguntava perquè. Ell em deia perquè li preocupava el que em passava a mi, al veí del costat i a aquell qui encara no havia conegut. Jo li deia que d'això se'n deia: vessant social, bondat, socialisme; i ell em contestava que si, que això sé d'esquerres. Tot i que a més d'això em deia ja que era molt pragmàtic que "sense organització i pragmatisme, la esquerra no farà res".

Deu anys més tard vaig entendre que ser útil i ser d'esquerres havien d'anar lligades. Ser d'esquerres però "de boquilla" o de manifestació de cap de setmana era una broma encara que en fóssin moltes de manifestacions. Calia doncs, participar en una organització d'esquerres i donar-hi tot l'esforç possible pels objectius de la organització. Perquè clar, una organització d'esquerres, ha de tenir objectius a llarg i curt termini. Si en té a curt, revitalitza la motivació de la militància al assolir petits objectius. I a llarg termini perquè cal ser ambiciosos.

Vaig entrar-hi però dos anys més tard em vaig adonar de com una bona idea pot fracassar estrepitossament.

A tenia objectius fixats. A tenia discurs. A volia tenir veu pròpia, per tant, A no es volia assemblar a B. Tota la militància estava d'acord. Calia col·laborar amb C.

Però A (la meva organització) cada cop tenia menys veu pròpia. Cada dia la confonien més amb C.

I no només això, la militància i la direcció eren tant bons, tant d'esquerres, tant generosos que es deixaven trepitjar per C. C fins i tot posa en contra tot un seguit d'activistes, per marginar-nos i dur-nos a la misèria absoluta. Ni interlocutors, ni veu, ni pintem res. A sobre, alguns militants es cansen i marxen. Però no per culpa de la bona gent d'A! Sinó per culpa dels aprofitats de C!

I al final el que havia de ser un assoliment d'objectius es converteix en una inutilitat de la organització. En un sentiment de deixadessa. Plataformes d'independents que no són ni organització tenen més veu que nosaltres, més veu pròpia, més interlocució, més visibilització, etc.

L'espai on es treballava amb C és un niu. Una trampa on varem caure. A tot arreu no és el mateix; evidentment, com sempre passa hi ha casos i casos; però la situació va ser aquesta.

El temps però canvien i ara tornen a haver objectius. Torna a haver il·lusió. Però ens farem respectar.

10 anys més tard vaig saber que els nous militants i direcció d'A havien proposat parlar de col·laborar amb B. Per llavors però, B ja era més important que A i C continuava fent el que sabia fer: RES, a part, de molestar.

Francesc de Carreras i Bolonya

"A partir de ahora, cuando menos en parte, ya no será así: la universidad será una mezcla de bachillerato especializado y de formación profesional, con algún pequeño reducto de universidad a la antigua usanza."

"El modelo español ha estado a caballo entre uno y otro modelo, con todas las evidentes insuficiencias pero también, ciertamente, coincidiendo en una cosa con ambos: en la universidad no se debía enseñar una profesión sino que debían ponerse las bases teóricas para que esta profesión pudiera aprenderse fuera de la universidad. Es decir, sin aprender los conocimientos que la universidad ofrece es imposible tener capacidad suficiente para ser después abogado, médico o arquitecto; ahora bien, en la universidad no te enseñarán a ser abogado, médico o arquitecto. Bien generalista, bien científica -dependía de la carrera, asignatura o profesor -en la universidad española no se enseñaba una profesión, simplemente se preparaba para que después se pudiera aprender una profesión."

"Hace ya muchos años que en la enseñanza primaria los juegos con figuras de plastilina tienen tanta o más importancia que aprender a leer, escribir y las cuatro reglas de la aritmética. La pretensión ha sido que los niños, envueltos en mimos y algodón, no aprendieran casi nada pero fueran felices. Los conocimientos propiamente dichos se dejaban para la enseñanza secundaria.

Y las habilidades y destrezas que se proponen son, en el fondo, práctica sin teoría, es decir, la inversión de lo que es razonable. Desgraciadamente, la pedagogía de la plastilina ha llegado a la universidad."

Educar y maleducar, de Francesc de Carreras en La Vanguardia

"En estos últimos meses, quizás gracias a estas manifestaciones estudiantiles, la opinión pública comienza a interesarse de nuevo por la universidad. Alegrémonos. Pero para hablar de los problemas de la universidad hay que tratar antes de uno que es previo: la mala preparación con la que acceden a sus aulas la mayoría de los alumnos."

"La supresión de las calificaciones escolares, el rechazo de la memoria como instrumento indispensable del saber, la sustitución de los exámenes -considerados pruebas represivas- por sencillos trabajos escolares que en muchas ocasiones se solucionan con simples descargas de internet, han resultado técnicas catastróficas para la educación de los jóvenes. Los alumnos cumplen con sus deberes escolares sin experimentar ninguna dificultad."

"El mal causado ya es irremediable: lo que no se ha enseñado -y se ha debido enseñar- en primaria y secundaria, es muy difícil que se aprenda en la universidad. Este modelo pedagógico, aprovechando Bolonia, se intenta ahora trasladar a los estudios superiores."

Francesc de Carreras, Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Autónoma de Barcelona escribe en La Vanguardia (4-12-2008) que lo importante es plantearse hacia dónde va el nuevo modelo de Universidad:

“Con el plan de Bolonia la universidad europea concluye solemnemente un ciclo y comienza otro. (...) Desde principios de siglo XIX la universidad había sido, o pretendido ser, el centro de enseñanza superior por excelencia. A partir de ahora, cuando menos en parte, ya no será así: la universidad será una mezcla de bachillerato especializado y de formación profesional, con algún pequeño reducto de universidad a la antigua usanza. No digo que esta perspectiva esté mal ni bien. Seguramente es una solución que resuelve algunos problemas sociales y económicos de la actualidad. Pero también plantea otros y, en todo caso, comporta importantes consecuencias culturales y sociales”.

En la Universidad española “en los últimos años, se ha ido creando un consenso implícito en que la universidad debe formar, antes que otra cosa y desde el principio, profesionales. Probablemente ello es debido a que, por una parte, de una universidad elitista hemos pasado a una universidad de masas, con necesidades distintas; por otra, la actual mentalidad de los jóvenes es muy pragmática y, desde el primer día, piden que se les enseñen cosas útiles para su rápida inserción en el mundo laboral. Las direcciones de las universidades, desde el ministerio hasta las consejerías autonómicas, los rectores y los decanos, incluso la mayoría de los profesores, también parecen estar en esta línea”.

Carreras enuncia dos dudas sobre esta nueva orientación: “La primera, si dará buenos resultados prácticos, es decir, si ayudará realmente, aunque resulte paradójico, a formar buenos profesionales. La segunda, si será capaz de incitar a la investigación, al aumento del conocimiento innovador, ahora que tanto se habla de su necesidad”.

En otro artículo publicado en La Vanguardia (11-12-2008), el mismo Francesc Carreras se refiere a la competencia futura entre universidades a la hora de impartir el máster. Carreras no cree que los estudiantes tengan razón cuando alegan que las actuales reformas se encaminan a privatizar la universidad pública. “¡Ojalá aumentaran las ayudas de las empresas a estas universidades! Aunque en tales casos el riesgo de estar al servicio de intereses privados sería real, no es forzosa su incompatibilidad con la función pública de la universidad ni necesariamente deben condicionar la libertad docente e investigadora. Las mejores universidades públicas del mundo reciben cuantiosas ayudas privadas y ello no hace disminuir su calidad, sino todo lo contrario”.

En cambio, le preocupa que las universidades públicas sean menos competitivas que las privadas a la hora de impartir el master, que será lo más decisivo para la calificación en el mercado laboral. Carreras achaca esta desventaja de las universidades públicas a tres factores: mala financiación, gobierno corporativo y gestión burocratizada.

Recuerda que “las matrículas que pagan los estudiantes sólo alcanzan a financiar el 15 por ciento de su coste, el resto se paga con los impuestos que sufragan los ciudadanos. En este sentido, el estudiante universitario es un privilegiado: tres horas de inglés a la semana en una academia privada son más costosas que todo un curso en la universidad”.

“A su vez, el sistema de gobierno de estas universidades, al degradar conceptos tan respetables como democracia y autonomía, al crear una inexistente entelequia como es la ‘comunidad universitaria’, tiene una naturaleza simplemente corporativa, es decir, es una mera representación de intereses particulares: mandan los profesores, que, en general, se preocupan de gobernar en provecho propio en lugar de atender a los intereses generales. Un ejemplo de ello está en la reforma actual de los nuevos planes de estudio de grado, aprobados sin apenas discusión de fondo sobre el contenido de las materias que enseñar y repartiéndose los profesores las asignaturas que impartir mediante un oscuro trueque de inconfesables intereses”.

“Por último, la gestión en la universidad se ha complicado enormemente y su administración es un pesado fardo caro y poco eficaz. Todas las universidades son autónomas pero dependen también de su comunidad y del Estado; demasiadas administraciones, porque, además, tanto la comunidad como el Estado tienen muy diversos organismos que participan en la administración universitaria”.

En consecuencia, concluye Carreras, “si el actual movimiento de estudiantes es un movimiento socialmente de izquierdas, no debería enfrentarse al plan de Bolonia, sino esforzarse en poner en cuestión la actual organización, corporativa y burocrática, de las universidades públicas”.

Una bona reflexió

Estudiants contra Bolonya. La no-herència de Maig del 68

[Fragments a destacar al meu bloc]

"1. Diuen “No a Bolonya”. És a dir: l’administració proposa un canvi, i el moviment estudiantil en pes s’hi declara en contra. Problema: el sistema educatiu actual és deplorable, i això ho veu tothom. No a Bolonya s’interpreta sovint com “no al canvi”. Una posició erròniament conservadora.

2. Es barallen entre ells: L’últim crit en el moviment estudiantil és la “moció de censura” que ha presentat SEPC per incompatibilitats amb AEP: ho marxen ells, o marxem nosaltres (de la PMDUP). I allò de “la unió fa la força”?"

Es queixen de la docència d'un professor a la facultat al servei de l'ETC

Si penso que un professor no ofereix una docència de qualitat en una assignatura determinada, quins mecanismes tinc per a queixar-me?
[anònim], Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia

Tens diversos mecanismes per queixar-te:
Informalment: plantejar les teves queixes, verbalment o per correu electrònic, al coordinador de la titulació de Polítiques i Sociologia, el professor Jordi Argelaguet.
Formalment: demana un full de sol·licituds i queixes a la Secretaria de la teva facultat, omple-ho i lliurar-ho a la mateixa Secretaria. Et recomano adreçar la teva queixa al degà de la facultat amb copia al cap del Departament al qual pertanyi el professor (busca’l al directori de http://www.uab.cat/) . És el Consell de departament el que pot tenir en compte les queixes rebudes per assignar al professor una o d’altra assignatura en propers cursos o no proposar la seva contractació en cas que el professor fos emèrit o visitant.

Juan Berasategi.
Assessorament als estudiants

El poema que vaig escriure per ADUAB

l La lluita

La discapacitat és sols una perspectiva,

La lluita diària no és una utopia,

La sensibilització és part de la solució

-que no del problema-

I en tot cas, no és una contradicció,

Lluitar humilment des d’un poema.

.

Ja ho deien...

No és més sord aquell qui no sent,

Sinó aquell qui poden escoltar; res sent.

No és més capacitat aquell qui és capaç;

Sinó aquell qui no perd o fa el primer pas.

.

Més enllà de fronteres i barreres falses,

Hi ha els ponts que cal establir fiables.

Més enllà de la indiferència,

Hi ha l’amic, la coneixença i la vivència.

Més enllà de la incomprensió

Hi ha, d’entendre, la intenció.

Més enllà del que tu creus,

Hi ha els teus peus.

I la solució.

.

Recorda que no són velles frases,

Sinó realitats un xic oblidades.

Recorda que no calen les masses,

Perquè siguin realitats benaurades.

.

Tots tenim un amic que l’anomenen discapacitat,

I és cert que té una certa incapacitat.

No és qüestió d’amagar el problema,

Sinó d’enfocar-lo d’una altre manera.

.

Continuem lluitant, tot i que el camí és llarg,

Però en el dia a dia… i sense pausa…

No cal fer una barricada, en constant amarg

Per un objectiu noble i net, altramendit, causa.

La experiència ens indica que l’amor

Barreres traspassa

I que el que cal és suport i el just humor

A fora i a dintre de casa.

.

Perquè a cada casa, poble i ciutat

Tenim un amic, company o cunyat,

Que el tractem d’estrany i incapacitat,

Tot i ser, el de sempre, en Tonni Sabat.

Que el tenim lluny, a prop o al costat,

Ple de coratge i de bondat.

Al meu amic Pedro, que m’ho passo molt bé amb ell i me l’estimo molt.

Joan Gil Oliveres

El Deganat modernitza la web

El nou web de la facultat. La EPA per exemple, ha participat enviant quatre línees sobre qui som. I jo mateix he exposat que l'ETC està mal explicada.

Opinió de CCOO sobre el Pla de Bolonya

Què opina CCOO de Bolonya?

Doncs m'ha decepcionat en el discurs un xic acrític amb el Procés de Bolonya vinculant noves metodologies docents que ja s'apliquen anteriorment a la declaració de Sorbona del 1998 o deixant que Moreso s'esplalli en la seva forma de descriure la aplicació i el procés. Parlen bé del Llibre Blanc; però només parlen bé, aquí és el problema. Perquè la jerarquia universitària que proposen sense elecció directe del rector?
Tot i que és molt interessant la història de l'equilibri territorial que sustenta el sistema universitari català; i que jo veig perillar en certa mesura amb lògiques de rendibilitat econòmica. I també algunes dades que donen sobre despesa estatal per estudiant, etc. També està força ben tractat el tema de la mobilitat i les desigualtats que es regeneren entorn ella. Així com la reproducció de desigualtats de la universitat espanyola; parlant en genèric.

Debat sobre la Assemblea PDI i PAS amb Xavier Villalba

1. Joan Gil Oliveras Diu:
   21 Abril, 2009 a 23:27

   És vergonyós que a la mínima organització del PDI entorn un tema, la resta de PDI els critiqui. Munteu un altre lobbie i dieu el contrari. Demostreu que teniu opinió carai!

2. Joan Gil Oliveras Diu:
   21 Abril, 2009 a 23:27

   Com més serem; millor.

3. Joan Gil Oliveras Diu:
   22 Abril, 2009 a 18:23

   Jo conec alguns dels professors que hi són al darrere i no em negaràs que no queda molt bé davant el rectorat que un departament -que és qui rep el finançament de la universitat- es desmarqui del rectorat. Per això, no els agrada posar cap nom. També perquè estan en contra de personalismes i volen crear un grup de PDI plural i transversal. Tot i això, hi ha gent de tot. Però tampoc hi ha molts ganduls com tu sembla que preconitzes perquè si ho fossin no muntarien cap tinglado com els que estan muntant. Jo només demano que el PDI es manifesti públicament. No en una comissió on ningú el va a escoltar. No en alguns òrgans pretesament democràtics en els quals un estament universitari té tot el poder i amb el coorporativisme universitari no ens hi posem…

Així s'ho passen a Medicina UAB: la tradició de les novatades