dijous, 3 de gener del 2008

L'Anarquisme

En democràcia tothom hi té cabuda, són els votants els que s'han de salvar per exemple dels partits d'extrema dreta o dels partits que a través de la democràcia (tal i com va fer Hitler) arriben al poder i acaben amb ella. Quan ja no es fan eleccions democràtiques, quan el Govern és totalitari. Llavors el poble s'adona l'error. Però és que això és la democràcia, si no es pugues autodestruir no seria democràtica. És com la llibertat d'una persona, pot usar la seva llibertat per suïcidar-se. Allò dolent que passa el món no és culpa d'un ésser superior, ans al contrari, hem de donar gràcies (si hi creiem) que ens hagi donat tanta llibertat com per autodestruir-nos i acabar amb el Planeta Terra amb el Canvi Climàtic. Sense errors no hi ha llibertat. Si tot fos perfecte no seria lliure, seria pre-dissenyat, i el món el dissenya la humanitat. Aquesta és la que s'equivoca, no pas ningú altre.

Fins i tot l'anarquisme hi cap en democràcia. És anti sistema però mentrestant, no faci ús de la violència com a acció directa, i no faci apologia del terrorisme (límits per presentar-se a les eleccions); és lliure per expressar-se. Cap mitjà de comunicació li farà cas (ben bé pocs) però no pot dir que no serà lliure d'expressar-se. Evidentment hi ha qui vol limitar la llibertat d'expressió, de culte i la pluralitat (el Capital privat i el Govern; qui controla els mitjans no Indymedia).

L'anarquisme té raó: fora tot control social! Però no dona cap alternativa al caos creat per l'anarquia. És anti capitalista i anti comunista però no et dona cap seguretat de que l'autogestió i la fi de la influència de la religió i altres controls socials sigui la solució. Jo crec, però, que la religió és intrínsec a l'home, i que un home si és social està influït per quelcom i que mai hi haurà cap sistema on res pugui influir.

Plató i la democràcia

Després de l'assassinat de Benazir Butho, i per tant, un cop molt dur per a la seva família (això és allò principal en aquesta història), els seus seguidors i el sistema democràtic del Pakistan.

La mort de la principal opositora al Govern pakistanès actual crea inestabilitat en els comicis i per tant, les eleccions que es duguessin a terme amb observadors internacionals (si és que confiem en ells, i depenen de quins organismes o estats vinguin) que garantissin que en el procés no hi ha cap "tupinada" o manipulació; no poden ser 100% democràtiques.

Altra cop usaré el terme de Dahl (poliarquia) per anomenar el sistema ideal de democràcia.
Els comicis per tant, han de ser enmig un ambient de llibertat (per tal de que el vot no sigui induït per la situació de crisis del estat o per la por).
Els comicis, també per ser democràtics han de ser alhora lliures, directes, secrets i proporcionals.

No obstant, que siguin lliures és el més important perquè el vot sigui un acte conscient, lliure i racional (sigui per raons d'interessos personals, per tenir una visió del món i el país, pels sentiments, pel nacionalisme, per la religió i per qualsevol influència, etc.).

Cal dir que sense oposició, no hi ha eleccions. Triar delegats d'un partit únic no és poliarquia. Cal competència, cal (en un món on la realitat és la contraposició entre dos o més aspectes) algú que no li agradi com governa el Govern (fins i tot sent el millor dels millors governs, i sent el que és presenta un aprofitat o algú sense consciència; és bo que algú es presenti com a contra). Si no hi han diverses opcions (i també diverses "tonalitats", ideologies, mètodes, corrents) no hi ha llibertat d'elecció. No em crec que en un partit únic (institucionalitzat, diversificat en dos partits que es presenten però acaben tenint els mateixos interessos reals al darrere, o creat perquè la Majoria del poble al llarg del temps l'ha convertit en el partit hegemònic) hi hagi moltes corrents; perquè crec que la majoria dels polítics al arribar al Govern (a més de topar-se amb la realitat, i d'oblidar-se del compromís amb els seus votants) el que volen, és continuar governant almenys durant una altra legislatura (també, i això ho sap molt bé el Putin, és pot governar des de la ombra).

Tot i això un partit hegemònic és molt més democràtic que unes eleccions on es presenta un partit únic per moltes corrents que tingui; no representa la pluralitat del poble.

Bé, en resum, que si et maten els opositors no hi ha qui tingui pebrots de presentar-se a les eleccions i que per tant, aquestes són un plebiscit (i que per tant, tot referèndum es fa per guanyar-lo, està amanyat) creat pel Govern; i no pas democràcia.

No obstant, Plató deia que la democràcia era quelcom dolent. Deia que l'ús de la oratòria i la demagògia era el que feia que la resta donessin la raó i la aprovació de les decisions que un volia prendre; i que per tant, es basava en la confiança i no amb un bon govern que ressolés realment els porblemes o que prengués bones decisions. Això és creure que la resta (els votants ara) no tenen gaire idea dels temes polítics. Tot i que molta gent vota sense ser-ne molt conscient, val a dir que cal preservar aquest sistema. Això no vol dir que ens haguéssim de centrar en el govern. Cal com a Pakistan donar llibertat d'expressió a l' oponent, sense donar-li la raó constantment. Governant amb totes les de Si, sense centrisme. Si ets radical-ment democràtic o d'esquerres, sigueu-ho. Això si, dona un espai a la oposició per a la crítica; sinó el teu govern no tindrà legitimitat; controlar la opinió pública és molt fàcil, i Plató acabaria tenint raó.

Pot ser hagi barrejat dos temes "poliarquia" i "bon govern"; però calen els dos aspectes; sinó tantes eleccions no serveixen per res.