Huguet és d'esquerres. Visca Manresa!

Extret del Periódico de Catalunya

Huguet defensa que l'alumne s'hipotequi per estudiar un màster

1. • El conseller d'Universitats reclama preus pròxims al cost en els postgraus
   
2. • "La gent demana un préstec per al pis, però no ho fa per formar-se", lamenta
   

JORDI CASABELLA
BARCELONA

La transformació del sistema universitari provocada per la posada en marxa de l'espai europeu d'educació superior el 2010, una mudança per al món universitari equiparable a la que va comportar la creació de l'euro per al mercat econòmic, ha reobert el debat sobre el preu de les carreres de grau (equivalents a les actuals diplomatures i llicenciatures) i postgrau, els màsters. El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, aposta per recórrer als préstecs o crèdits salari per finançar almenys determinats màsters, pels quals considera que s'ha de demanar "un preu que s'ha d'aproximar al seu cost", segons ha declarat a aquest diari.
Huguet recorda que els preus universitaris "els marcarà el ministeri", però defensa que, en les carreres de grau, els bons estudiants amb dificultats econòmiques rebin beques generoses, mentre que en els màsters, "que garanteixen l'ocupació laboral i no és necessari que tothom els faci", es recorri a la via del crèdit salari.

PROPOSTA
"Els préstecs que concedia el Ministeri d'Educació no s'esgoten", denuncia, "perquè la gent està acostumada a demanar un préstec per al pis, però no es vol hipotecar per obtenir una formació". "La cultura del país ha de canviar", reclama, "perquè el cost de la formació és una inversió, no una despesa". I anuncia que per promoure la demanda dels crèdits existents --"si hi ha uns diners disponibles a Madrid els hem d'anar a buscar, en cas contrari no val queixar-se"-- té la intenció de concedir una prima econòmica a aquells que accedeixin a un préstec ministerial.
Huguet diu que comparteix la preocupació dels que exigeixen que l'aplicació del procés de convergència universitària dissenyat a Bolonya garanteixi que ningú es quedi sense poder anar a la universitat per raons econòmiques, però també considera que és necessari introduir canvis perquè "l'estudiant de classe alta que va repetint cursos pagui". Admet, no obstant, no tenir "la solució màgica" perquè aquells que compaginen estudis i feina ho puguin continuar fent, perquè "és molt difícil exigir un nivell alt i no dedicar-hi hores".

Les virtuts del liberalisme

Primer de tot cal reconèixer que han estat els vencedors de la lluita de classe. Almenys de moment. Abans de tot recordo que el conflicte de classes - i més des de la meva visió - no ha de portar a la guerra ni a la sang perquè sinó, no compteu amb mi - i aquesta no és una visió d'esclau, és ètica i moral (els estats liberals violen els DD.HH però també el comunisme rus ho va fer) i un intent de pacifisme. Cap idea ha de comportar sang. I ja sé que això és difícil perquè qui té l'estatus-quo usarà aquesta arma.

El que cal dir però és que el liberalisme s'ha consolidat, moderat, però s'ha consolidat. No és el capitalisme del segle XIX, vivim millor, hem millorat, i sobretot la classe mitjana tot i la plusvàlua, l'hegemonia dels valors capitalistes, la manipulació dels burgesos (els que controlen els mitjans de comunicació de masses) i la pobresa és un element de pau social o de congelació del conflicte de classes.

El que és ben cert és que podem perfectament i de forma científica i material dividir la societat segons la Estructura social en classes.

Es diu que Gorbatxov era pro-americà, que era un traidor, però el cas és que el comunisme de la URSS va caure a trossos - en part perquè allò no era ben bé comunisme i per l'autoritarisme que gastava el "tsar roig", Josif Stalin - però també perquè el liberalisme "a Europa es va saber imposar a través de les cessions a la Dreta de la social democràcia a la qual li hem d'agrair un sistema estable però amb mínims coberts per a tota la societat (la gran Seguretat Social espanyola, etc.)

La idea de llibertat de negoci, la que movia realment al pràctic liberal burgès de la època l'ha convertit en certa llibertat individual que certament dona a l'àmbit privat i públic (d'expressió, vida privada) tot i que el capitalisme entri a casa de moltes maneres i a través de l'acció "lliure" d'encendre la TV.

La majoria de la població està contenta amb el sistema democràtic liberal, això no vol dir que estigui d'acord o accepti el sistema econòmic però que la Esquerra moderada ens ha dut a un bon sistema de garanties socials que ha comportat que acceptem el liberalisme el qual ha cedit (certa part d'aquest, ara ve el perill dels neoclàssics) certa regulació de la economia i certa igualtat d'oportunitats i de gènere.

Ha aconseguit que amb certa llibertat poca gent s'oposi al sistema, degut - en part - al gran fracàs de la URSS.

Les errades del comunisme

Abans de tot dir que el que realment existeix són els "comunismes" i no pas el "comunisme". Sempre intentem generalitzar i tot i que els objectius (la igualtat, l'alliberament de les cadenes, la justícia social, la lluita contra la opressió capitalista) són compartits per la majoria de comunistes, que exerceixen com a tals, les estratègies, els models d'Estat, etc.; són molt diferents.

Mentrestant Antonio Gramsci es fixa més en la super-estructura com ho són - en terminologia marxista - els valors i el "sentit comú", Engels li donava més importància a la estructura social i econòmica

Mentrestant Lenin feia les NEP per a la pagesia (sistema d'economia mixta, usant les forces de producció a la forma capitalista) com a "un pas enrere, per fer dos endavant" com a utensili a llarga durada pel socialisme, Stalin va col·lectivitzar les terres empobrint la situació del camperolat que no tenia els mètodes i els utensilis per extraure la matèria prima suficient.

Tal com deia Marx, el capitalisme és bo com a etapa progressiva de la humanitat, només explicava el gran autor del socialisme, cal anar més enllà.

No és el mateix per exemple, economia comunista centralitzada estatal que el socialisme d'auto gestió que es practicava durant la Guerra Civil Espanyola a Catalunya i que estava organitzada per les dones principalment (tot i que el factor de la guerra era un incentiu per treballar).

Aquest incentiu per treballar és allò que falla en el comunisme i del qual l'autor marxià hauria d'estudiar i millorar. Com passa a Cuba - tot i l'embargament econòmic - el centralisme econòmic (planificació estatal de la economia de forma centralitzada i allunyada de la societat) - i tot el conflicte amb els EUA, a vegades excusa i a vegades real - és un problema per progressar. No obstant, les millores fetes des de la Revolució són grans èxits, ara però cal avançar. Jo no crec de tot en una economia mixta, més que res perquè acaba sent capitalista i com bon economista o economicista que puguis ser entens i comprens que el capitalisme en essència produeix (sobretot a la pràctica) desigualtats socials, privació de capacitats, llibertat i recursos; i alienació del treball.

Tot i això crec en la descentralització i socialisme autogestionari en certs sectors, i que hi hagi competència - no ferotge - en elements de luxe que per tant no són necessitats bàsiques per a la societat. Crec també que els valors i la Educació i Sanitat pública són claus i irrenunciables per part de Cuba i de l'Europa "social" que cada cop és més "neo liberal" i "desreguladora".

La gent "s'apalanca". És bona la cooperació i que tothom tingui uns mínims, i que l'Estat o un ens independent econòmic que no sigui el "mercat capitalista" reguli la assignació justa de recursos segons necessitats - i que desenvolupi fins al final les capacitats no només com a treballadors/es socials que a vegades, és treball inútil o poc servible, sinó com a motor d'autorealització personal i de millora social i de benestar material i espiritual (si cal). Tothom seria funcionari, tothom treballaria poc, ningú s'esforçaria més que els altres (per molt que s'estigui content amb l'Estat, que la ideologia estigui acceptada i es lluiti per ella) per tenir el mateix sou o benefici - i més tenint en compte que si viatges a fora d'estats comunistes t'adones dels valors capitalistes si se'n pot dir "valors" en la tendència moral.

La gent - i estic generalitzant molt i no busco causes com la burocratització, la guerra o l'important alcoholisme d'estats comunistes posant com a exemple a la URSS de Stalin - treballa lo mínim, no hi ha creixement econòmic (cal? o polítiques comunistes de decreixement ecologista?), no hi ha creativitat (o si, en l'Art n'hi ha però a Cuba no es deixa expressar molt lliurement tot i que deu ni do - aquí també tenim conflictes amb els grafits, comprensibles en alguns casos), la gent es feliç (la recerca d'això cal que l'Estat en sigui part i en satisfaci en part) però té "capritxets" com els béns de luxe, no per crear enveja. Tot i això com menys producció i béns inútils per un ecòleg, millor que millor.

I l'alcoholisme? I la llibertat d'expressió? El partit únic no representa tota la pluralitat dels obrers, o si? La violació de DD.HH - no pas intrínseca com en el feixisme però que s'ha dut a terme a la pràctica - és quelcom indefensable. I els personalismes que tan mal han fet? El poder corrompeix com explica el gran "anarquisme"?

Volia fer una petita crítica, no per no lluitar pel comunisme tot i que trobo que gràcies a ell tenim Estat del Benestar, vivim força bé - les cessions de la Dreta a la por comunista a Europa occidental - que la social democràcia ens ha dut a un estat força acceptable i digne (tot i la pobresa estructural creada pel sistema, no aquella creada per elements psicològics o personals també a vegades relacionats amb el sistema econòmic i social), que allò útil del moviment obrer i socialista ha estat el sindicalisme que millora la vida de la classe treballadora i no pas els grans teòrics que són uns genis però que també cometen errors.

No hi ha social demòcrates, tots són social-liberals i no ho saben

Eficàcia i eficiència! Aquests són els grans problemes de la ciutadania actual!

Aquest és el discurs que la democràcia liberal ha anat forjant per dretanitzar la Esquerra moderada.

Blair no tira enrere del tatcherisme: l'incorpora com a seu.

Però que volen? On estan? Al centre - buit de contingut i depenen d'on se situin els altres? A qui defensen, a tothom? Als obrers? Al poble? Als empresaris/es també? A quins, els de les grans fortunes? A les PYMES? On vol anar a parar: al socialisme moderat? Què vol? Perquè enganya les seves joventuts marxistes?

El "socialisme real"

Primer, perquè la gent parla de Cuba i no em sap explicar el sistema electoral?

Dos perquè la gent parla malament de Chávez quan no saben que mesures d'economia mixta no són pas comunistes?

Tres, perquè tot el que surt a la TV ha de ser cert per la major part de la població?

Parlant del socialisme, "el realment existent", és cert que hi va haver violacions de DDHH, que Lenin no volia pas ni Trostky (cap de l'Exèrcit Roig - exèrcit que sense ell els nazis haguessin conquerit tota Europa - no només pel fred) ni Stalin (ambiciós) i lluites de poder estúpides que comporten distanciament amb camperols i obrers.

Per tant, cal deixar clar que cap idea està per sobre de la vida d'una persona, que cap ideologia pot acabar deixant-se arrossegar pels sentiments (pels dolents, tota racionalitat necessita d'espiritualitat i sentiments) i per idees tancades destructives (aberracions i males interpretacions de Marx, degut a contextos difícils: gulags, Sibèria, etc.)

Però a Cuba s'ha fet - tot i alguns actes desafortunats i massa propanganda política que no cal gastar almenys al meu entendre - molta feina a favor de l'obrer.

Una mica del meu pas històric ideològic

Avui amb un company del sindicat m'he sincerat, si, jo recolzava el "partit de la majoria", els liberals burgesos amb vessant social, la burgesia catalana republicana federalista provinent d'Izquierda Republicana - fa poc vaig saber que el meu avi hi va militar - si. Jo, com sempre, a contra-corrent, era anti-Gonzalista perquè la corrupció, els GAL, les reformes laborals, la LOAPA, etc:; tot just començava a entendre de política i vaig dir "si, tots són iguals". Però no, n'hi havia de pitjors, després d'aquesta reflexió, vaig conscienciar-me i el primer any PP i CiU van ser anys en que em vaig posicionar a la Esquerra d'on mai crec que surti. Per no re-interpretar la vida he d'explicar-vos que la meva família, part de tendència maragallista i socialista, el Maragall tot i ser de dretes econòmicament parlant (Tercera Via de Blair), és un polític honest, valent, personalista, poc protocol·lari, proper, catalanista, compromès, etc. i per això el tenim com el nostre emblema. També perquè vaig anar a una Escola religiosa i perquè el meu pare militava a les JOC, el cristianisme social va entrar al meu discurs ètic, moral i religiós (d'àmbit privat i social, i que també influeix en decisions polítiques en temes concrets, i per això al Batxillerat em consideraven "catòlic conservador", gens estrany, tothom que no em coneix molt bé o no té un vincle fort amb mi segurament algun cop ha pensat que era de CiU). Tradicionalista i catalanista integrador, tot i que el federalisme ara és de cor, ja que el PSOE (amb molts més temes: socials, socialistes, moviment obrer, laborals, educatius, relacions amb el PSC i fer fora el Maragall) m'ha decebut molt. Jo era dels "concentreu el vot!" i tot i caurem bé els d'ICV i d'altres creia que era el moment d'acabar amb l'Aznar que en la segona etapa em va dur a posicionar-me com a social demòcrata radical, tot i que mai he cregut en etiquetes, símbols i dogmes tancats. Si amb compromís, treball, acció col·lectiva, reflexió, debat, proselitisme i portar a terme (si cal en la pròpia vida, molts ideals m'han portat a ser "coherent però imbècil", en tot, podia tenir la vida fàcil i vaig triar el camí dificil, tot i això m'ha anat força i molt bé).

Després de que el Zapatero em decepcionés, pensava en ICV perquè el meu tiet és regidor, després per estar al davant d'una Secció de les JERC com l'ecologista. Però no sé, jo crec que estratègia i certs elements ideològics han de variar segons context (no pas formes o principis morals).

Crec molt això si, i sempre, en la fe, la pluralitat, la cooperació, la ajuda mútua, la llibertat d'expressió i el respecte (o almenys; això últim ho intento).

Moderats necessiten extremistes

Quan un grup, sector o lobby de pressió és moderat, necessita extremistes que tot i no estar vinculats fan molta més pressió (almenys que faci danys importants) a aquell òrgan el qual se'l reclama drets o interessos. Els moderats els necessiten perquè sinó no poden formar un grup homogeni i una guia a seguir, massa pluralisme, massa sectors interns, cal diversos grups, i uns (amb els quals es col·labora puntualment) s'usen (s'auto-usen perquè els radicals necessiten dels moderats per aconseguir quelcom, tot i que molts sectors poden fer el doble joc segons resultats i el context) i pot ésser que pel mateix ideal o reivindicació. Són "germans" fins que uns passen els "límits".

Un altre vida fàcil (per la classe mitjana)

L'estudiant Icsmarg té un company de classe en Tebeo que segueix la norma general del món actual: No posar-se en problemes. Lo qual no és pas negatiu però tampoc positiu. No s'avança així creu Icsmarg, diu que si el jovent no és aquell qui lluita per uns ideals qui ho farà doncs, el seu pare que el poden acomiadar de la feina? O el seu avi de la CNT? El seu pare ho farà ja que no es perd cap vaga si és en conscens majoritari aprovada i és legítima i raonable; és el més treballador de tots, algun parla molt d'ideals a la CNT i no fa gaire pas cosa, el seu fill adherit a un sindicat d'estudiants viu de rendes i pensa en el comunisme. Icsmarg creu que tot i les bones intencions cal que l'obrer "real" s'impliqui per defensar els seus drets, com varen dir en la vaga de TMB "els progressos socials no són regals, són lluites socials". Que després tothom, inclòs els pares obrers del Tebeo se n'aprofiten tot i no estar en la llista negra de "sindicalistes en potència" o líders de vaga que es passen les empreses privades per tal de tenir-ho en compte a RR.HH. Aquests líders són els que més curren, fora i dins els despatxos, Assembles, consciència obrera, treball en equip, ajuda, simpatia, etc. amb la resta de companys i companyes a canvi de res, lo qual per al Tebeo, nascut en la època del liberalisme consolidat (2000-2008), és impossible.

Coherència ximple a vegades inútil però compromesa. Compromís demana el seu pare del Tebeo als polítics quan ell mateix no ho practica en relació als expedientats de la empresa per 2fer piquets informatius". Això pot semblar ser comunista, però defensar a un company és ser-ho? I si ho fos seria dolent?

Vivim en un món estúpid ple d'etiquetes pensa Icsmarg. Aquest vailet a classes de Filologia francesa té un professor que li demana que no faci proselitisme per les classes (els passadissos) en contra dels transgènics ja que el seu pare ven aquestes llavors i gràcies a això la multinacional Robant S.A. es queda bona part del benefici de la expansió dels transgènics. Icsmarg mai va trair al seu professor no obstant mai el va ajudar i per tant, va suspendre la assignatura. Mig culpa seva i mig per no fer proselitisme a favor. Això és un cas extrem pensava però de coses com aquestes a "l'Estat universitat" pot passar de tot: corporativisme funcionarial, lluites departaments, precaris/es, endolls, corrupció, lluites internes, comerços, diners, interessos personals, etc.

Ell podria no fer res, i per tant, callar. Però amb un altre professor no li passa. Aquell és del AVBB, un banc que va intervenir en una guerra internacional sense resolució de la ONU. Iscmarg en contes de callar "es posà en problemes", ho sigui, reivindicà la pau.

Això li va costar l'enemistat del professorat ja que aquest professor era el degà i el dels transgènics era el vice-degà.
Altres li van dir que ja li estava bé (companys seus) per ximple. Honrat però ximple. Si hagués buscat la vida fàcil ara estaria endollat a qualsevol petita empresa tot i que això no comporti gaire res millor que la situació laboral de la seva família lo qual a dia d'avui encara és normal.

Altres es van trobar amb que la universitat els donava la carrera i els feia treballar quasi gratis de qualsevol treball: eren becàris/es, allò tan extrany que Iscmarg criticava. Pobre. Ell fou - tot i les diferències ideològiques - un idol, un líder - si hagués nascut en plena ebullició del moviment obrer- un home compromès. Un innocent. Alguns li deien Kennedy.

Aquest text he posat noms de personatges històrics al revés.

La universitat més lletja

Quan vaig entrar per primer cop a la universitat no va ser pas una alegria, estava emocionat - bé, el just tal i com sóc jo en els moments sorpresa - però si, fins que carai! Em vaig trobar amb tot aquell munt de botigues i comerços a la Plaça Cívica o Cinica, depenent com se la vulgui anomenar. El Bar i restaurant era útil i estava bé, després vaig assabentar-me del concurs i la externalització de serveis, però bé, aquest era un altre tema que després descobriria. Evidentment la universitat no et dirà "aquí privatitzem". Una colla de "radicals" que feien pintadetes em va fer descobrir el tema, ningú en sabia res, menys ells, es deien Assemblea, i estaven força mal vistos i corrien rumors; jo no gosava entrar-hi tal i com m'ho pintaven fins que carai! No n'hi havia pas per tant, idealistes si, però molt ben informats. Bé, bàsicament són els que en saben cinc cèntim sobre el tema de Bolonya. La resta de la comunitat educativa parlaran, però no sé pas de què. I la majoria d'alumnes evidentment sudaran, més que res perquè l'horari ETCS amb tantes pràctiques no et deixa temps per reflexionar (lo qual és bo per al ciutadà lliure, informat - per mi informat és ser lliure - i crític - m'imagino que cal tenir opinió er votar). A la nova universitat immersa en la EEES no hi haurà crítica, ni espais per la Filosofia (carrera en perill de que l'extingueixin). Tot serà competència, lliure mercat, productivitat (encara que sia de treballs inútils, el professor/a ha de complir el que se li demana tot i acabar amb certa llibertat de càtedra - lo qual per mi és negatiu). Immersos en la competitivitat ferotge (lo qual és el que ens trobarem per desgràcia nostre), l'espai de reflexió i debat dels treballs, ho sigui, la comprensió d'allò que s'explica a classe (si és que queden classes presencials teòriques -lo qual crec que seria una pena perquè és el millor de l'assignatura - un bon professor i una bona explicació - carai! seré conservador però la Vella Escola pedagògica m'agrada) quedarà en res.

Quan descobreixes però la universitat més lletja és quan descobreixes que allò dels comerços és més dolent del que et pensaves: Treball Campus és una ETT de treballadors estudiants barats per les empreses privades!

Quin sarcasme, la universitat et forma i deixa que s'aprofitin de tu quasi gratuïtament. Segur que la universitat era un lloc d'igualtat d'oportunitats i mobilitat social o acabarà sent un mercat més? Jo no vull que la universitat em col·loqui, no és feina seva. Imagina't els "xanxullos" entre Rectorat i grans empreses: "Vendo gratis a un estudiante, quien da más?!"

Al Rectorat a més de tenir un futur a la Generalitat de Catalunya tindran un futur a la empresa privada. Seguiu doncs els rectors de la UAB on han anat a parar.

Això també és la universitat, la cara més lletja si, però una de les cares que cal tenir en compte. Per no parlar de les becàries de col·laboració.

Comentari personal del conte escrit per mi: "La vida fàcil"

En primer terme els personatges són Marx i Engels, i alguns dels exemples posats són part de la seva vida. Defenso la Filosofia i la Escola com a llocs importants del coneixement tot i que la majoria de personatges tal com passa avui ho considerin una simple acumulació de títols per tenir millor sou. El títol és la vida fàcil perquè si haguessin seguit el camí correcte del capitalisme com al final fa Slegne i Engels, no haguessin tingut tants problemes tot i no seguir amb els seus principis morals i ideològics. Com si ho fa Xavier Sala i Martín, una bona persona com molts liberals però que segueix el capitalisme i per això té èxit, sense preocupar-se està clar, de les desigualtats del capitalisme, infonent l'egoïsme com a valor universal, útil i positiu pel context.

A l'inici faig una crítica a la Escola pública d'Europa on hi ha poca mobilitat social al arribar al mercat laboral i al final contra aquells que no estan en contra de la EEES tal i com s'està aplicant actualment, i a favor de la lluita dels becàris/es de col·laboració de la UAB en vaga indefinida.

Hi ha moltes més coses a les quals faig referència com que una filla de classe obrera serà una obrera si la seva familia ho és tot i que el sistema els faci podé salvar de la fam: l'Estat del Benestar.

Una història inventada molt real que critica l'anàlisi "normal de les coses"!

La vida fàcil

Un dia el Carles s'aixeca pel matí i la seva mare de classe mitjana li diu que vagi escola. No obstant, en Carles sap que si va a Escola no podrà ajudar econòmicament, almenys a curt termini, a la economia familiar i tal i com estan els temps, i amb la miseria en al que viuen els seus veïns i veïnes, no estem per jugar i "perdre el temps" amb filosofades.

Tot i aixo va a Escola, allà li expliquen que el comunisme va fracassar a la URSS, i que els ideals comunistes, pel professor, estan acabats. Un dels alumnes, Slegne critica al professor per dir això, diu que no estan pas desfassats, que la teoria marxista és ben vàlida actualment i que personatges com Josif Stalin no expressen pas el sentiment socialista o la seva praxis en positiu.

La majoria de la classe, immersa en una societat liberal, considera que això de criticar al professor no és pas bo. Per interessos personals i per pragmatisme ideològic. Quin interès hi ha en defensar ideals desfassats i que poden "molestar" al sentit comú establert. Si ets comunista fas més enemics que amics en aquest món liberal burgés. El que cal fer és estudiar - lo qual Slegne n'és alhora un expert - i no pensar amb "papallones". Cal estar al dia però de forma realista. Donar alternatives creïbles per la societat actual, i no vejanades de fa un segle.

Slegne és el "pallasso" de la classe, ja el tenen clitxat. És el típic "crític", el "socialista intel·lectual", el marxista simpàtic que alhora és un pessat perquè té una gran distorsió de la realitat "segons cosmovició liberal" i la "seva" realitat. El "món normal" com diuen els seus companys i companyes no poden entendre com algú defensi allò indefensable perquè cau pel seu propi pes. Un dels seus millors col·leges de classe, Martín i Sala, li explica que en la vida cal ser egoïsta i amb bona fe el convida a ser-ho. No obstant, no recorda pas que si tots fossim egoïstes ningú tindria unes relacions socials satisfactòries. Cal amor, simpatia, lleialtat, cooperació i ajuda gratuïta. A canvi de res. Però això tan senzill el món actual, "el món normal" no ho entèn. Slegne el dia següent els explica la anormalitat d'aquest fet i com sense canviar de sistema amb valors socialistes el món aniria molt millor.

El següent dia en Carles s'aixeca en una familia plena de misèria, el seu pare és un "sense sostre" de Barcelona, el contracte precari i flexible s'ha acabat. No obstant veu una llum, una esperança, la Escola, el lloc on tots som iguals, on hi ha oportunitats, el "somni americà" a Europa. Quan acaba la carrera a la universitat se n'adona de que això no és així, que hi ha llocs que mai podrà aconseguir perquè estan ocupats per persones igualment vàlides però que surten de la universitat privada EDASE. Els seus pares són els antics amos dels seus. D'això se'n diu "mobilitat social" en el seu "món normal".

Slegne però s'ha acomodat. Ara té un treball prou digne, i comprén prou bé que les seves idees no es portaran mai a terme si la "màquina" no és portada al límit com a la Xina del partit corrupte PXC, el partit qu fa negocis amb les multinacionals americanes i amb les empreses grans d'Europa. Slegne però continua creient en els seus ideals i els porta al dia a dia, això li ha comportat molts problemes, no s'ha pogut endollar com calia i si hagués acomiadat a treballadors de la seva secció, avui en dia seria el Director General.

No obstant, Slegne, sol, du a terme els seus ideals en principis pràctics. Tot i no acabar en la lluita continua contra les injustícies. A això li diuen social democràcia, ell li diu ser "conseqüent amb el que un és" fins al punt de poder subsistir. Té molta gent que depen d'ell, és el directiu més ben considerat de la regió, els seus treballadors estan molt contents amb ell tot i que algun cop li han fet una vaga per tal de millorar la seva situació laboral. Aquests però no saben que en crisis econòmiques això no es pot fer ja que provoca més problemes dels que hi han però Slegne entèn que aquests són els verdaders "socialistes", el sindicalisme doncs és l'únic que ha millorat la vida dels obrers i treballadors de classe mitjana al llarg de la historia.

En Carles li demana feina però Slegne no el pot endollar, va en contra dels seus principis, li diu que pot fer una oposició en l'Administració per tal de tenir un bon lloc de treball però allà tenen mal considerat a en Carles perquè en la etapa de més pobresa havia dirigit les brigades internacionalistes chavistes i llatinoamericanes en solidaritat amb els nous moviments socials.

El tenien en la llista negra, d'això li deien alguns "consciència de classe", i altres "llibertat d'expressió dintre del pensament únic". Slegne explica que ell ho anomenava simplement "contraposició d'interessos". Entre quins grups? Tothom ho sabia. Entre poderosos i pringats.

Aquesta era la democràcia de llavors, on FMI i BM cotrolaven les polítiques econòmiques i per tant socials, dels Governs elegits democràticament. Slegne li deia "democràcia burgesa" tal i com ho anomenaven els feixistes revolucionaris del segle XX. Els feixistes no sabien 0n es dirigien, però si contra qui anaven, i qui manava.

En Carles va fer sortir de la misèria a la seva familia tot i que la seva filla igualment llesta era becària de col·laboració en la UAB i cobrava 200 euros per fer de bibliotecària. Una misèria. Una misèria humana que algú considerés això com a "normal" i no es queixés. Deien que al 2006 un grup de valents, considerats "radicals" van defensar un contracte laboral, però que no se'ls va donar perquè la comunitat universitaria considerava les seves formes (vaga indefinida) formes de demanda "massa impositives". Era un llàstima que ningú els hagués donat suport deia Carles, Carles Marx.