Valors, praxis, mitjans, formes d'actuar, discurs, posicionament obert. Els mitjans no poden contradir els objectius. Tot és un paquet únic. I aquest és pot lligar amb d'altres paquets similars.
Joan Gil Oliveras |
Ostentació del consum, "somni americà", enveja, competència mal entesa, etc. Tot això són característiques de la societat civil actual. Societat desmobilitzada, aturada, estorada, perplexe, incredula, impactada, però que es basa en el "carpe diem" i en la mateixa lògica liberal capitalista. Es creuen que la poca mobilitat social i laboral és l'única via d'avanç (individual). Els MMCC fan la seva feina ideològica, com altres institucions com la Església, la Escola, etc. Però no siguem tancats i sectàris, hi ha cristians, els marxistes cristians que són perfectament part del nostre ideal de futur. Que podem treballar junts en aspectes en els quals arriben a consensos. No caiguem en "o això o res". Sumem, cal sumar, en tots els àmbits, també en l'estudiantil. Mica en mica demostrarem la eficàcia de les nostres idees, i canviarem si podem en certa mesura la mentalitat tancada i poc oberta sobre el canvi social que es té avui dia sobre la pròpia societat en el si d'aquesta.
Aquest és el problema. Els valors. Si ens creiem que la societat no pot arribar a ser solidària i justa perquè la naturalesa humana no va en aquest sentit. A part de no haver analitzat complexament la història de la humanitat amb èpoques d'alta cooperació i fins i tot de solidaritat gratuïta. És una forma de que entre totes i tots ens estanquem en l'avanç social. Cal alhora donar esperança i ser pràctics, "cal demostrar la esperança". Tenim problemes seriosos mediambientals i socials com per estancar-nos en debats que ens separen. Treballem junts i deixem-nos de mirar per casa quan totes les organitzacions socials d'esquerres estem perdent militància. No ens enganyem, hem de captar pel nostre "equip" (organització, sindicat, partit, grup), però sense mentir sobre l'altre. Fins i tot informant de la existència de l'altre sabent que si ho fas l'altre tindrà un militant més. No costa gaire, us recomano que ho feu.
Un altre problema és el "Llibre del Buen Revolucionario". Estic fartet de sentir com un és millor o pitjor revolucionari quan cap dels dos ha aconseguit absolutament res pels seus objectius lloables.
Les postures dels puristes "antisistema" tampoc hi ajuda gaire. No volen tocar res que sigui institució, perquè és de caire burgès, i creient-se una vessant de la lògica anarquista, pensa que tot allò vinculat al sistema és la base de la seva corrupció i la dels seus companys. Això és no creure en els seus valors. Això significa que tot i que cal estar alerta amb la lògica del sistema i les temptacions del "diner", un revolucionari com cal no pot estar sempre al carrer. "Un peu al carrer i un a la institució". Aquests s'han aprés a Gramsci: crear superestructura mentrestant es desenvolupa la estructura. Muntant -només- espais fora del sistema, lloables activitats que donen exemple i verifiquen la eficàcia dels valors i formes d'economia marxista, no es pot crear país. No es viu de la paraula. No es canvia un país estan fora de les institucions ja que si ja ens informen poc des del 4rt poder (i des dels espais necessaris de contra informació no podem contrastar el que diu l'adversari polític), imaginem-nos si no estem en els espais polítics públics (no en els més importants i reals: els despatxos) com els parlaments i ajuntaments. Cal donar exemple que el nostre programa polític funciona. Això és una de les formes de la CUP, fer coses sensibles per sumar. Fer coses concretes per construir des de la base per arribar a conquerir el poder.
ICV-EUiA és la postura reformista idealista de canvi, i tot i que hi hagi alguns i algunes que els interessa ben poc la ciutadania i el seu benestar social, és de moment l'únic referent per a molts del partit de classe treballadora i del canvi social. Això no vol dir que no hagi estratègicament d'ampliar horitzonts dialèctics amb postures més suaus (ecosocialisme, ecologisme, multiculturalisme). No obstant, tampoc cal oblidar-se de quins interessos i quins ideals representen. No crec però que comunistes, eurocomunistes i social demòcrates radicals no puguin treballar junts. És ser molt tancat i no entendre la complexitat d'afers col·lectius pensar que la teva ideologia és vàlida en tots els àmbits, i que la teva variant ideològica marxista o socialista no marxista és la única vàlida i amb la resta de vessants ideològiques no s'ha de contactar i col·laborar.
En resum, aposto perquè sumem. Sumar és la clau. Ambigüitat en el discurs o complexitat dels problemes i pragmatisme útil per a la classe treballadora? Recordem, no és el sector privat el culpable de la crisis del sistema. Ho som totes i tots nosaltres que tot i no disposar del poder econòmic, polític i social real, ens quedem de braços plegats o bé debatim hores i hores si era millor Trostky o Stalin, quan d'això la gent no viu. I no vull dir que no calguin els debats, benvinguts siguin tots els debats. Ara, per avançar, no per estancar-nos discursivament i organitzativament.
Entrades
