En quin moment està la facultat?
[escrit abans de les eleccions a Junta de Facultat]
La facultat ha triat un nou degà que tot i les seves opinions als mitjans de comunicació sobre qualsevol mobilització sindical; té moltes ganes de dinamitzar i modernitzar la facultat. Sembla també degut als últims fets, que té ganes de crear un bon clima de convivència estudiantil a la facultat.
D’altra banda hi ha més pluralitat electoral a les pròximes eleccions a Junta de Facultat. El SEPC es presenta. Dic SEPC perquè en definitiva, quasi tots els membres de la “Assemblea” són del SEPC; però no voldria generalitzar massa, algun company de lluites és independent. Aquests tenen una línea, respectable, però que a les últimes eleccions s’ha vist força deslegitimada. I la PEF i la EPA que es presenten en coalició electoral, m’imagino, perquè s’han adonat que segurament el que els uneix és primordial per la representativitat dels estudiants a la facultat: les ganes de canviar les coses a les institucions.
Sembla doncs, que les coses vagin pel bon camí a la facultat. Tot i l’ambient que s’hi respira, les diverses opinions s’expressen lliurement i amb un clima força raonable.
Per altra banda però, el moment viscut en les ocupacions ens ha de fer reflexionar a tots i totes. L’establishment universitari, així com el poder econòmic i polític; no volen canalitzar les protestes i el més fácil que troben per no canalitzar-les, perquè els estudiants no tinguem veu és criminalitzar el moviment estudiantil català, majoritàriament assembleari. Com ho fan? Decidint que els interlocutors siguin els que menys disposats estan a cedir en les reivindicacions estudiantils. I també, creant climes de tensió a partir de grups universitaris (tant PDI com estudiants) que creen un estat d’opinió molt perillós, acceptant el camí més fàcil i més negatiu: els Mossos, els expedients, els cossos de seguretat privats, la mala maror entre el personal docent i investigador proper al moviment estudiantil i el que no, etc. Un clima de tensió que és culpa tant de la Administració competent com de la direcció del moviment estudiantil; així com de grup autònoms que s’apunten a qualsevol manifestació o concentració per rebentar-la i dur-la cap al seu camí sense sortida: la batalla campal. Com la de la nit de dijous. Però és que hem de pensar que hi ha estudiants que volen arribar a aquests límits lamentables. I que en som, en part, responsables tots; per no ser partícips del moviment i reconduir-lo. És el moment de dir el que pensem, sense etiquetes, sense estigmatitzacions, i amb tot el respecte que calgui. No en siguem passius. Estem deixant que un sector d’estudiants ens representi de la pitjor forma per moltes bones intencions que tinguin.
A la facultat, el clima de tensió i bipolarització en el qual hi ha persones que acaben caient en el costat equivocat: professors progressistes que acabant donant suport als qui no els interessa canviar les coses únicament perquè els que si les volen canviar ho fan de la pitjor manera possible. Això passa a totes les universitats públiques de Catalunya. Tot i que la nostra facultat és un bon exemple. A vegades hem arribat a un nivell d’intransigència entre ambdues parts que no ens convé de cap de les maneres. Una confrontació inútil, constant, estèril i molt negativa a llarg termini. Se suposa que alguns, i més en aquest facultat, serem la elit professional i intel·lectual d’aquest país. Potser que comencem a fer les coses a partir d’avui i no dic que jo no m’equivoqui perquè en sóc conscient,
Les ocupacions van ser un fracàs relatiu: va augmentar el coneixement sobre la temàtica, es va crear debat i algun referèndum legal va caure. No obstant, el cost de no fer classes magistrals va ser força alt. És cert que es podia fer classe a Seminaris i/o fer tutories; però aquesta no és la millor forma. A més, es van crear grups anti-assemblearis pel dret individual o col·lectiu a fer classe, i per la normalització acadèmica. Tot i que no ens enganyem amb els diversos arguments de Si o No a la ocupació. El més important són les formes i el procediment de decisió. Hi va haver joc brut en les assemblees. I va haver poca pedagogia des dels membres de la Assemblea. I va haver també molt egoisme i poca comprensió dels que si es mobilitzaven i ocupaven per una altra part de la societat estudiantil a la facultat. Per tant, a nivell d’unitat estudiantil; un fracàs. A nivell també de resultats de les ocupacions; també. Sobretot perquè no s’assoleix cap objectiu a mig termini i això desgasta tota mobilització social. I a mi, molt. Jo sóc reformista i progressista i vull transformar la societat i les institucions que la regeixen. Crec que molts estudiants i professors pensem així. I entenc que el camí del moviment contra o crític amb el Procés de Bolonya no ha sabut aglutinar tota la comunitat universitària progressista que realment si està conscienciada socialment.
Per això em felicito per la creació d’Estudiants per una Política Activa (EPA) a la facultat. Sembla ser el futur cooperatiu i d’unitat estudiantil entorn temes bàsics. Sembla ser la esperança per aquells que no saben com reivindicar la seva oposició o crítica al model d’universitat que se’ns està implantant; i que no creuen en les velles formes de lluita estudiantil. Sembla ser el canvi necessari en una facultat que viu en el conflicte constant. Sembla ser, i potser m’equivoco, el revulsiu participatiu i reivindicatiu de la facultat. No només és un espai alternatiu d’esquerres, plural i pro actiu que obre les portes del diàleg. Sembla una finestra on entra l’aire fresc de la nova generació estudiantil a la facultat. Entre les històriques formes de reivindicació d’uns dirigistes estudiantils sense enginy per fer sentir la seva veu a les institucions; i les velles propostes burocràtiques i institucionalistes sense veu al carrer. Esperem que així sigui. La prepotència, la confrontació, el sectarisme i el partidisme o la puresa ideològica han de ser aspectes del passat. Per obrir un espai democràtic alternatiu i de base estudiantil cal que es respecti la voluntat i la pluralitat dels estudiants de la facultat; i la unió (no cal de tots) haurà de ser a partir del respecte i l’acord mutu. Esperem obrir aquest camí ara que el Pla de Bolonya ja s’està aplicant. Esperem que la EPA a la nostra facultat sigui la solució.
Entrades
