Respecte

El respecte és un valor en si mateix, és bo per definició i millora les relacions socials de tota persona. En política no s'usa gaire, i per tant, no es dona exemple.

IU regionals

Les meves propostes per IU:

1. Crear IU regionals a Catalunya, Euskadi, València, Andalusia, Madrid i Astúries. El sistema electoral és injust, per això, presentar-se per guanyar escons de forma focalitzada és més feficaç, per a posterior creació d'un grup parlamentari conjunt al Congrés (si es pot) i per continuar la feina a les autonomies (nacionals o no) i no desaprofitar projectes com els d'ICV-EUiA.

2. Tornar a les "bases". No és que s'hagin oblidat d'elles però cal més vinculació "lluita obrera i social" (sindicats, ONGs) i partit polític.

3. Abarcar tota les noves sensibilitats de la nova esquerra (pacifisme, ecologisme, etc.) tot i que s'està fent prou bé però amb més pes de totes les parts.

4. No trencar el pacte entre social demòcrates, social demòcrates radicals, socialistes del segle XXI, ecosocialistes i eurocomunistes.

És de justícia...

Dos dies de descans, contracte laboral digne pels becaris de col·laboració i professorat associat, menys feina per als metges i metgesses, parar els aspectes negatius del Pla Bolonya, fer pressió quan s'ha d'impulsar un debat sobre la educació pública a secundària per part del Govern, etc.; són reivindicacions justes basades en la igualtat, la dignitat humana (laboral i emocional) i en ideals que van més enllà d'una realitat que ha millorat envers el segle XIX però que té que millorar molt més davant alguns retrocessos socials o desigualtats socials i econòmiques "estructurals".

Com va dir un dels líders sindicals de l'Assemblea de la TMB: "allò que hem aconseguit - els progressos socials i els drets laborals - no ens els regalen o ens els donen perquè governin partits d'esquerres, els tenim que reivindicar i lluitar per ells". Sense pressió i reivindicació popular no hi ha progrés social ja que no es crea ni debat ni consciència; per això a vegades estic més proper al sindicalisme (més tangible) que al socialisme (més idealista i poc pràctic).

Competència o cooperació

No vull fer demagògia, però normalment la cooperació s'ha vinculat més al Socialisme i la competència al Capitalisme. Evidentment amb connotacions molt diferents per a cada rol econòmic, social, etc.

La competència no és que sigui pas dolenta, com gairebé tot pot ser positiva o negativa, i més en aquest capitalisme "social". No obstant, crea desconfiança a llarg termini, i "mal rotllo", la qual cosa acaba amb l'objectiu final de gairebé tota actuació humana: la felicitat d'aquells qui actuen (i potser de la resta també).

La cooperació pot ser un desastre però crea rols de simpatia, bon rotllo, confiança, etc. No obstant pot arribar a ser perillosa en el sentit que tot i que tothom vol arribar a un mateix objectiu i per tant, els beneficis són per a tots els membres que executen aquella acció a vegades no tots els membres són necessaris i indispensables i per tant, i més en societats que han viscut el capitalisme més salvatge (amb una gran competència) - i això no significa que és l'únic sistema econòmic que ho provoqui - alguns membres "passen" d'esforçar-se. I això per algú d'esquerres és fatal perquè trenca amb la utopia, i més per algú que defensa "la cultura de l'esforç útil i de cooperació".

Les cooperatives són això, les empreses d'autogestió també, etc.; i no vol dir que hagin de ser menys productives. La lògica humana és la que no ho fa funcionar, però una cosa positiva que té la humanitat és que evoluciona i per tant pot canviar a millor.

Cooperació vs. competència. Tot i això, els treballadors/es de cooperatives tenen bon rotllo però llavors arriba la competència al arribar al Mercat (l'amo i senyor del nostre nivell de vida). Allà tothom intenta guanyar el màxim possible. Sigui per benefici propi o pel de la comunitat de treballadors/es de la cooperativa.

Positiu o negatiu?

Com molts camins, el de la política és un camí curt o llarg segons els objectius a assolir, i per tant, que té moltes vies per les quals un pot desviar-se. Com diu la dita popular "Poderós és el Diner" i "el Poder corromp", i no és pas una qüestió de generalitzar i simplificar o fer un anàlisi complex de la situació. És un rol que agafa tota persona al seu lloc laboral, a la feina, entre projecte i projecte, entre atendre a un client o a un altre, entre construir una part d'un objecte i un altre. No és que sigui pas legal, o considerat com quelcom normal, però no obstant si que en certs aspectes de la vida com en Internet, la pirateria (sigui perquè es considera que el cànon digital és una injustícia, etc. etc.; que no ho nego pas) no és pas considerat un delicte tot i que estigui penat judicialment. "Ho fa tothom", i com ho fa tothom "no deu ser pas dolent". Doncs, en política el mateix i amb números més grans de diners i per tant, més fàcil de robar un "tros" sense que ningú noti res (tot i la transparència en els contes i el tema fiscal de l'Estat). Hi ha autònoms que tampoc declaren Hisenda i no passa res per bastants persones, ans al contrari, el dia a dia ho a "normalitzat" (com ja veieu el tema de la "normalització", el fet de "banalitzar" i d'"interioritzar" quelcom com a positiu m'interessa força, sobretot la desigualtat entre diferents accions considerades de diferent forma).

És una societat crítica amb la política que tot i això, no fa res per canviar-la. És una societat hipòcrita on també hi ha corruptes i delinqüents de tota mena (evidentment els graus entre un i altre poden variar la opinió envers aquests per raons totalment sensates). Una societat que no li agrada la hipocresia però que no trenca amb aquest rol perquè no pot o perquè no va unida. El nacionalisme (que per mi - persona no dogmàtica - no té perquè acabar amb la visió marxista de classes socials) ens podria unir a tots en un projecte comú? Ens podria il·lusionar? Com podem acabar amb paràsits corruptes en la política si el Poder econòmic mana per sobre del polític?

I una altra cosa també amb la disjuntiva positiu-negatiu. Quina és la via, la ideologia, el conjunt d'idees i valors per arribar a un món més just?

Abans de tot pregunteu-vos si realment hi creieu en un món just i que considereu per "justícia"; i després sigueu sincers amb vosaltres mateixos: si fóssiu rics o formessíu part de la monarquia pensaríeu el mateix? Que falla doncs?

Líders

Llamazares (un crack) ha dimitit. Ho ha fet de forma correcte i honesta i se li ha d'agrair el gest. Masses xecs en blanc per a ZP en matèria social mentrestant pactava amb CiU (i PP) les lleis econòmiques de l'Estat espanyol. Molta confrontació però en Economia tots contents. Solbes i Pizarro eren el mateix. Un més bo que l'altre però en definitiva el mateix.

I Carod-Rovira? Uriel Bertran i Puigcercós volen la cadira del lideratge d'Esquerra...

I Rajoy que es va quedar sol el dia de les eleccions?

Canvi de rumb. Punt i apart. El vot a l'Estat espanyol.

Que el bipartidisme l'han venut PSOE i PP de la millor forma amb el seu discurs i amb l'ajuda dels mitjans de comunicació de masses és més que cert. Que el sistema electoral no és proporcional i no ajuda al pluralisme polític, és també ben cert. Que la tendència de vot que s'ha anat estenen al llarg del temps a tot l'estat ha estat el de la polarització, la confrontació, i el de dos possibles opcions és alhora cert. Que no tenim un sistema de segona volta presidencial anglosaxó però que tot i això si assembla, és ara més que mai, cert. Ha estat un procés llarg i laboriós el del PSOE per acabar amb IU a través del "vot útil". Ha estat un treball d'un gran estratega el de José Maria Aznar, el d'unir extrema dreta, dreta i centre-dreta en un mateix partit. El d'unir conservadors, liberals i neoliberals. El de tenir al seu favor (ara no tant) la patronal espanyola. El de tenir al seu favor el franquisme, l'espanyolisme i el vot "carca" i "castellà". Ha de ser un gir, un canvi de rumb, el que salvi IU, ERC, BNG, CC, CHA, PAR, PA, NaBai (amb una gran Uxue Barkos), PNV del desastre. I CiU que no canti victòria. El vot dels espanyols (dels que se senten espanyols està dividit en dos), i les altres identitats nacionals també el divideixen ja en clau espanyola. Tendim a tenir una cultura política més espanyola? I l'oasis català? I la cultura política diferencial? Doncs per les eleccions generals ja s'ha acabat, ara caldrà veure a les autonòmiques que no crec que passi aquest gir al bipartidisme. La por al PP guanya a Catalunya. Carod (el millor d'Esquerra) va saber ser el millor anti-PP, Ridao (més seriós, més gestor i no tant "pallasso") no. Aquests quatre anys han estat una pena per al nostre país però Zapatero se'n fot de nosaltres perquè té els nostres vots assegurats. Al cap i a la fi, el PP li va bé, perquè no són tan d'esquerres com diuen, ni tant plurals. Són de centre liberal social. El PP no perd, i a Catalunya guanya, guanya l'espanyolisme, guanya la dreta.

No anem bé. El nostre futur és de masoquistes si no el canviem.

I Herrera? Cinc vegades millor que Saura hi perd un escó. Cinc vegades més pragmàtic, sensat, seriós, coherent, plural, poc utòpic, etc.; que mai ningú a la Esquerra de debò ha estat; i en canvi, perd. Perd. Perd i perd. Que vol dir que el millor per la meva opinió, el que s'ho ha currat més al Congrés de Diputats és castigat. La gent vota contra el PP, no pas a favor del PSOE. Voten per costum, per historia familiar. No voten a favor de tal programa (si és que en tenen). Volem un sistema bipartidista oligàrquic?

No dic que Montilla no defensi Catalunya (ja ho ha fet atacant el pacte ZP-Mas i no reben a Maleni), però Chacón i Clos segur que no.

Frutos (PCE), Marga Sanz (social demòcrata) i Llamazares (social demòcrata radical i comunista de fe) han tingut problemes interns però no han sabut fer una bona campanya. A Madrid han perdut. I el temps l'han perdut a Internet (Second Life) buscant el vot jove. IU desapareixerà? El federalisme, la República, el somni de la Esquerra també?

Tan malament sona dir-se "comunista"?

Doncs si, això és Espanya, i ara també Catalunya si no ho frenem. Menys inversió i més vots pel PSC-PSOE.

La gent vota per les viceres i si IU (que modera els sectors d'extrema esquerra) no té veu al Congrés de Diputats només quedarà la reivindicació pacífica obrera al carrer per a l'extrema esquerra i la Esquerra moderada de debò.

La festa de la democràcia

Cada 4 anys som lliures perquè elegim aquells que suposadament ens representaran. Però només per la jornada electoral. Després tot són decepcions. Almenys segons la majoria dels votants. Caldria dir-los però que l'ofici de la Política espanyola és dur i que cal diàleg, pactes i cessions. Som una democràcia parlamentària i de consens, qui forma govern guanya les eleccions, qui no (tot i guanyar en escons) perd. Aquest sistema electoral el volen canviar a fi de guanyar més vots els partits grans i majoritaris estatals. No obstant, la pressió de la ciutadania espero que no els deixi fer-ho. Crec en la solidaritat obrera i de la humanitat. Crec en la força de la reivindicació i de la ciutadania, i crec en la llibertat i també en la igualtat "real" i "justa".

Del 15 de novembre al 6 de març. Biografia personal.

Després de la Vaga contra Bolonya del 15 de Novembre em vaig posar les piles pel que fa al moviment estudiantil i vaig participar com el que més en les activitats convocades pel moviment estudiantil. Des del primer dia vaig participar molt a l'Assemblea de Polítiques; de la qual se'n tenen molts rumors i prejudicis i és la única que treballa, s'interessa i s'informa sobre els plans d'estudi, sobre el que es cou al Claustre i al Rectorat, sobre els preus dels serveis, etc. La primera proposta que vaig fer dintre d'aquest òrgan democràtic va ser d'acord amb la meva postura personal (sóc de la tendència moderada, plural, comprensiva i seriosa del moviment estudiantil, per això no formo part del sindicat SEPC) va ser que s'informés de la hora i el lloc on ens reuníem la Assemblea de Polítiques ja que vaig veure que hi havia poca gent que es passava per l'Assemblea. Hi ha molts que creuen que la lideren els radicals i la SEPC (Maulets, CAJEI, etc.), ans al contrari, és un òrgan democràtic, i si qui porta la veu cantant són els de la SEPC és perquè la resta volem. Alguns d'aquells qui critiquen la Assemblea per "sectaris" és perquè ells són els més "sectaris" al no voler formar part de cap òrgan format per comunistes, anarquistes, socialistes, independentistes, etc. Hi pot entrar tothom, per la meva part defenso a tothom que hi vol aportar el seu punt de vista. No obstant entenc que qui vol un model de dretes per una universitat pública no tingui cap paper a l'Assemblea perquè la majoria defensen "lo" públic perquè és públic i és de qualitat.

Hem de pensar que la universitat és un dels llocs més plurals i cal evitar tot vincle de control empresarial, sinó ni a Econòmiques, ADE, ni a Filosofia podran estudiar ni Marx ni Engels; i això alhora seria perdre esperit crític i un retrocés en la pròpia formació de la teva personalitat pròpia. Per davant de tot donar una imatge seriosa de l'Assemblea i preservar la pluralitat a les universitats catalanes, així com la Llibertat de Càtedra.

Al meu sindicat d'estudiants hi fem xerrades (també a l'assemblea), organitzem espais crítics, parlem amb el Rector, etc. L'AEP és el meu sindicat, perquè m'hi sento bé.

És més plural, seriós, etc. Tot i això junt amb les assembles i la SEPC (Sindicat d'Estudiants dels PP.CC) formen la PMDUP, una plataforma que unifica un moviment estudiantil que tot i ser petit està creixent molt aquest any. Jo intento fer bona propaganda però els rumors i prejudicis es propaguen, i a vegades, tenen bona part de raó. A mi tampoc em va agradar la tancada, no crec que sigui la millor forma de demostrar la nostra força i reivindicació. No obstant, i tot i que al igual que totes les estudiantes i estudiants que formem la AEP de la UAB volem la foto de la quantitat de persones de la manifestació i no pas la dels incidents amb els Mossos (jo estava als cordons de seguretat perquè "sóc un home d'ordre"), alguns de la SEPC i alguns de l'AEP (pocs d'aquí) s'estimen més aquest tipus de conflicte que és poc útil per fer créixer el moviment a tota Catalunya. El 90% de classes de la UAB estaven en vaga, jo també vaig ser dels que vaig anar Facultat per Facultat per avisar, pressionar i informar de la manifestació (perquè no vull que la vaga es converteixi en un dia de festa).

Jo no hi vaig ser el dilluns al passa classes, tot i que estic molt actiu a l'Assemblea (em vaig llegir i vaig fer l'anàlisi del nou pla d'estudis a la bolonyesa per a la meva carrera), tampoc vaig estar a fora (com si van fer 100 o 150 estudiants i estudiantes) donant suport a la tancada dels 50 estudiants de Filosofia i Lletres. Les formes no em van agradar, i estic recollint queixes ja que vull donar la cara ja que formava part del Comitè de Vaga UAB i em vaig passar hores i hores a l'Assemblea, les reunions del Sindicat, al Comitè de Vaga, a la Comissió Comunicació, fent campana el dimecres al part mèdic, a la Xerrada amb els grecs que han parat el Pla al seu estat, amb l'Assemblea general, amb la manifestació demanant la dimissió del Rector (jo era qui recollira les firmes). Donar la cara, tot i que amb la premsa no la vaig donar tot i ser de la Comissió Comunicació del Comitè de Vaga de la UAB - formada per CC.OO., CGT, CAU, Assemblea de precaris/es i la PMDUP, i per tant el que vaig escriure el e-mails informatius a professors, estudiants, etc. Vaig informar molt més a turistes italians i anglesos, i a vianants barcelonins que a ningú altre (un periodista es va queixar a mi per les faltes d'ortografia dels pamflets que anava donant jo a tothom). Ara queda fer les crítiques corresponents i fer que tota aquest moviment estudiantil vaig a les assembles i que aquestes no durin 3, 5 hores o més.

Estic orgullós d'haver col·laborat en la organització del 6 de març.

Jornada històrica del moviment estudiantil arreu del territori de l'Estat espanyol

Èxit rotund del moviment estudiantil català. Aquest hauria de ser el titular que havia d'haver sortit en tots els diaris el 7 de març, i no pas els "incidents" amb els Mossos d'Esquadra. No obstant, la jornada del 6 de març va ser tot un èxit pel sol fet d'haver convocat a tantes persones (Personal d'Administració i Serveis, professors, estudiants, etc.) Estic molt orgullós d'aquest històric 6 de Març, tal i com va dir una companya de la PMDUP (Plataforma en defensa de la Universitat pública), els polítics i Rectors pro-Bolonya feia 5 anys es pensaven que aquesta oposició frontal al procés s'extingiria. Ells creien que era un acte irracional i radical que no congregaria a tantes persones en una sola manifestació a Barcelona (tot i que a les Terres de l'Ebre per exemple, també van manifestar-se tots junts a Tortosa). Allò que és irracional és no oposar-s'hi i "deixar fer". Tal i com va dir el líder dels vaguistes de la TMB que reclamen 2 dies de descans setmanal (una cosa molt justa i amb la qual hi estic molt d'acord), els progressos socials no venen donats des de dalt, és el poble qui lluitant pels seus drets els va adquirint "reivindicació rere reivindicació". Cal recordar que els conductors dels autobusos de la TMB no lluiten contra una empresa i la seva lògica racional Costos-Beneficis, sinó contra una Administració que no creu en la igualtat i la justícia social (i tampoc en els drets laborals). Amb tanta subcontracta al sector públic Hereu es renta les mans, però no cola, ell n'és el màxim responsable. Recordem que aquest PSC és el que diu que les vagues són "actes irracionals i irresponsables" i que tot jugant amb el malestar dels usuaris intenta trencar la solidaritat obrera que estudiants i obrers ahir varem demostrar que no s'extingirà mai si els pocs que hi creiem no ens dividim i lluitem junts. Tal i com va dir Rosa Canadell (USTEC), la qual no li tinc molt aprecii, la lluita del 12 de Febrer i la del 6 de Març (i la dels autobusos) és la mateixa, la lluita contra la privatització i liberalització dels serveis públics.

Més de 5.000 persones entre estudiants, professors no funcionaris, becaris de col·laboració, doctorals i pre-doctorals, professors funcionaris i catedràtics anti-Bolonya, PAS, treballadors contractats, etc. varem sortir al carrer en contra d'un procés que ens està demostrant que vol acabar amb la masificació de la universitat pública per part de la classe mitjana treballadora. Segons la PMDUP podríem haver estat 10.000 persones. Tot i això, el que es demostra és l'esperit democràtic, reivindicatiu i pacífic de la marxa, en contraposició amb l'actuació totalment desproporcionada i violenta dels anti-avalots a la UAB aquest dimarts.