Smartwatch Xiaomi mi band
Fa 7 anys
dissabte, 9 de maig del 2009
Rànquing de carreres del Mundo
Ciencias Políticas y de la Administración
1. Pompeu FabraALUMNOS: 647 / PROFESORES: 45 / NOTA DE CORTE: 5,73 / PLAZAS: 160 / DURACIÓN: 4 años / PRECIO ORIENTATIVO: 896 euros
1. Pompeu FabraALUMNOS: 647 / PROFESORES: 45 / NOTA DE CORTE: 5,73 / PLAZAS: 160 / DURACIÓN: 4 años / PRECIO ORIENTATIVO: 896 euros
La aprobación del Plan de Acción por el Multilingüismo (PAM) ha propiciado la introducción del inglés, incluyendo cuatro asignaturas en lengua inglesa. Cada materia desarrolla una parte práctica para facilitar la integración laboral. El Practicum en instituciones externas es obligatorio en el último curso de la carrera.
2. Autónoma de BarcelonaALUMNOS: 663 / PROFESORES: 52 / NOTA DE CORTE: 5,21 / PLAZAS: 140 / DURACIÓN: 4 años / PRECIO ORIENTATIVO: 814 euros
2. Autónoma de BarcelonaALUMNOS: 663 / PROFESORES: 52 / NOTA DE CORTE: 5,21 / PLAZAS: 140 / DURACIÓN: 4 años / PRECIO ORIENTATIVO: 814 euros
Históricamente, estos estudios han gozado de una gran tradición en la universidad. Cuentan entre su profesorado con importantes referentes en el ámbito de la Ciencia Política. Permiten especializarse en Análisis Político, Políticas Públicas y Relaciones Internacionales.
3. Santiago de CompostelaALUMNOS: 692 / PROFESORES: 42 / NOTA DE CORTE: 5 / PLAZAS: Sin límite / DURACIÓN: 5 años / PRECIO ORIENTATIVO: 660 euros
3. Santiago de CompostelaALUMNOS: 692 / PROFESORES: 42 / NOTA DE CORTE: 5 / PLAZAS: Sin límite / DURACIÓN: 5 años / PRECIO ORIENTATIVO: 660 euros
Carrera altamente orientada hacia la profesionalización de los estudiantes. El desarrollo de prácticas en empresas y administraciones juega un papel fundamental. Cuentan con un laboratorio de encuestas telefónicas y con otro de estrategia política.
4. Complutense de Madrid
4. Complutense de Madrid
Fueron los primeros en impartir los estudios. Cuentan con una oferta docente amplia y con una gran capacidad investigadora.
5. Salamanca
Son reconocidas a nivel internacional sus investigaciones sobre política, democracia, partidos e instituciones en América Latina.
Sexe a la Universitat
Sexe a la Universitat
A la Universitat hi ha activitat més enllà dels estudis...
Un bloc interessant sobre algunes aventures sexuals d'estudiants de la UAB.
I espais sexuals de la Autònoma.
A la Universitat hi ha activitat més enllà dels estudis...
Un bloc interessant sobre algunes aventures sexuals d'estudiants de la UAB.
I espais sexuals de la Autònoma.
La PEF celebra els resultats i exposa que el compromís és present
LA PEF TORNA A GUANYAR LES ELECCIONS A JUNTA
Novament, la candidatura de la Plataforma d'Estudiants de la Facultat (amb Estudiants per una Política Activa) ha guanyat les eleccions a Junta de Facultat que es van celebrar el passat dilluns 27 d'abril. Aquest cop, hem tret els 15 juntaris que hi havia en joc. Per tant, us volem agrair profundament a tots els estudiants el vostre recolzament. No tingueu cap dubte que treballarem per dur a terme el programa amb el que ens vam presentar.
divendres, 8 de maig del 2009
Articles interessants
Sobre els blogs…
El moviment estudiantil com a camp d’entrenament dels futurs quadres del partit.
Els meus comentaris:
El moviment estudiantil com a camp d’entrenament dels futurs quadres del partit.
Els meus comentaris:
Dintre d’aquestes organitzacions no està ni la Assemblea de Traducció, ni l’AEP ni l’EPA.
Fora de les assemblees no hi ha estudiants que també fan carrera política o fan micropolítica (molt més útil que tota la escola de formació de la seva joventutpolítica)?
[articles del bloc "Una minoria radical"]
JEV recolza la decisió de la Junta de facultat de la UPF de fer una moratòria al pla pilot de Polítiques
UPF. La universitat pública elitista per excel·lència. Allà, la Junta de facultat de Ciéncies Polítiques i Socials ha acordat una moratòria d'un an pel seu pla pilot. L'Assemblea de la UPF està molt contenta.
JEV recolza la decisió de Polítiques de la UPF d’aplicar una moratòria a Bolonya i insta la resta d’universitats a fer el mateix fins que es donin les condicions adequades
Alhora Tremosa (CiU) diu això: "aquests col·lectius d'estudiants serveixen per frenar el progrés de les universitats catalanes"
JEV recolza la decisió de Polítiques de la UPF d’aplicar una moratòria a Bolonya i insta la resta d’universitats a fer el mateix fins que es donin les condicions adequades
Alhora Tremosa (CiU) diu això: "aquests col·lectius d'estudiants serveixen per frenar el progrés de les universitats catalanes"
Resultats a Comunicació
Els resultats han estat:
1 independent que sempre es presenta sol a la seva carrera.
1 de l'Assemblea de Comunicació, tremendament desgastada per les ocupacions.
I la resta de Junts, una candidatura col·lectiva plural en que cadascú a la Junta vota el que vol més enllà d'un programa comú establert
Junts seria com aquí a Polítiques i Sociologia, la PEF. La meva opinió és que no tenen gaire propostes i programa electoral; però que tot i això, l'Assemblea de Comunicació -i no ho dubto que ho faci perquè hi ha estudiants molt competents- han de reflexionar. Precisament és de les assembles plurals i més obertes que existeixen al campus de Bellaterra.
1 independent que sempre es presenta sol a la seva carrera.
1 de l'Assemblea de Comunicació, tremendament desgastada per les ocupacions.
I la resta de Junts, una candidatura col·lectiva plural en que cadascú a la Junta vota el que vol més enllà d'un programa comú establert
Junts seria com aquí a Polítiques i Sociologia, la PEF. La meva opinió és que no tenen gaire propostes i programa electoral; però que tot i això, l'Assemblea de Comunicació -i no ho dubto que ho faci perquè hi ha estudiants molt competents- han de reflexionar. Precisament és de les assembles plurals i més obertes que existeixen al campus de Bellaterra.
Us proposo una història "fictícia" per reflexionar
[Història fictícia per reflexionar]
El meu avi em deia que havia de ser d'esquerres i jo li preguntava perquè. Ell em deia perquè li preocupava el que em passava a mi, al veí del costat i a aquell qui encara no havia conegut. Jo li deia que d'això se'n deia: vessant social, bondat, socialisme; i ell em contestava que si, que això sé d'esquerres. Tot i que a més d'això em deia ja que era molt pragmàtic que "sense organització i pragmatisme, la esquerra no farà res".
Deu anys més tard vaig entendre que ser útil i ser d'esquerres havien d'anar lligades. Ser d'esquerres però "de boquilla" o de manifestació de cap de setmana era una broma encara que en fóssin moltes de manifestacions. Calia doncs, participar en una organització d'esquerres i donar-hi tot l'esforç possible pels objectius de la organització. Perquè clar, una organització d'esquerres, ha de tenir objectius a llarg i curt termini. Si en té a curt, revitalitza la motivació de la militància al assolir petits objectius. I a llarg termini perquè cal ser ambiciosos.
Vaig entrar-hi però dos anys més tard em vaig adonar de com una bona idea pot fracassar estrepitossament.
A tenia objectius fixats. A tenia discurs. A volia tenir veu pròpia, per tant, A no es volia assemblar a B. Tota la militància estava d'acord. Calia col·laborar amb C.
Però A (la meva organització) cada cop tenia menys veu pròpia. Cada dia la confonien més amb C.
I no només això, la militància i la direcció eren tant bons, tant d'esquerres, tant generosos que es deixaven trepitjar per C. C fins i tot posa en contra tot un seguit d'activistes, per marginar-nos i dur-nos a la misèria absoluta. Ni interlocutors, ni veu, ni pintem res. A sobre, alguns militants es cansen i marxen. Però no per culpa de la bona gent d'A! Sinó per culpa dels aprofitats de C!
I al final el que havia de ser un assoliment d'objectius es converteix en una inutilitat de la organització. En un sentiment de deixadessa. Plataformes d'independents que no són ni organització tenen més veu que nosaltres, més veu pròpia, més interlocució, més visibilització, etc.
L'espai on es treballava amb C és un niu. Una trampa on varem caure. A tot arreu no és el mateix; evidentment, com sempre passa hi ha casos i casos; però la situació va ser aquesta.
El temps però canvien i ara tornen a haver objectius. Torna a haver il·lusió. Però ens farem respectar.
10 anys més tard vaig saber que els nous militants i direcció d'A havien proposat parlar de col·laborar amb B. Per llavors però, B ja era més important que A i C continuava fent el que sabia fer: RES, a part, de molestar.
El meu avi em deia que havia de ser d'esquerres i jo li preguntava perquè. Ell em deia perquè li preocupava el que em passava a mi, al veí del costat i a aquell qui encara no havia conegut. Jo li deia que d'això se'n deia: vessant social, bondat, socialisme; i ell em contestava que si, que això sé d'esquerres. Tot i que a més d'això em deia ja que era molt pragmàtic que "sense organització i pragmatisme, la esquerra no farà res".
Deu anys més tard vaig entendre que ser útil i ser d'esquerres havien d'anar lligades. Ser d'esquerres però "de boquilla" o de manifestació de cap de setmana era una broma encara que en fóssin moltes de manifestacions. Calia doncs, participar en una organització d'esquerres i donar-hi tot l'esforç possible pels objectius de la organització. Perquè clar, una organització d'esquerres, ha de tenir objectius a llarg i curt termini. Si en té a curt, revitalitza la motivació de la militància al assolir petits objectius. I a llarg termini perquè cal ser ambiciosos.
Vaig entrar-hi però dos anys més tard em vaig adonar de com una bona idea pot fracassar estrepitossament.
A tenia objectius fixats. A tenia discurs. A volia tenir veu pròpia, per tant, A no es volia assemblar a B. Tota la militància estava d'acord. Calia col·laborar amb C.
Però A (la meva organització) cada cop tenia menys veu pròpia. Cada dia la confonien més amb C.
I no només això, la militància i la direcció eren tant bons, tant d'esquerres, tant generosos que es deixaven trepitjar per C. C fins i tot posa en contra tot un seguit d'activistes, per marginar-nos i dur-nos a la misèria absoluta. Ni interlocutors, ni veu, ni pintem res. A sobre, alguns militants es cansen i marxen. Però no per culpa de la bona gent d'A! Sinó per culpa dels aprofitats de C!
I al final el que havia de ser un assoliment d'objectius es converteix en una inutilitat de la organització. En un sentiment de deixadessa. Plataformes d'independents que no són ni organització tenen més veu que nosaltres, més veu pròpia, més interlocució, més visibilització, etc.
L'espai on es treballava amb C és un niu. Una trampa on varem caure. A tot arreu no és el mateix; evidentment, com sempre passa hi ha casos i casos; però la situació va ser aquesta.
El temps però canvien i ara tornen a haver objectius. Torna a haver il·lusió. Però ens farem respectar.
10 anys més tard vaig saber que els nous militants i direcció d'A havien proposat parlar de col·laborar amb B. Per llavors però, B ja era més important que A i C continuava fent el que sabia fer: RES, a part, de molestar.
dimecres, 6 de maig del 2009
Francesc de Carreras i Bolonya
"A partir de ahora, cuando menos en parte, ya no será así: la universidad será una mezcla de bachillerato especializado y de formación profesional, con algún pequeño reducto de universidad a la antigua usanza."
"El modelo español ha estado a caballo entre uno y otro modelo, con todas las evidentes insuficiencias pero también, ciertamente, coincidiendo en una cosa con ambos: en la universidad no se debía enseñar una profesión sino que debían ponerse las bases teóricas para que esta profesión pudiera aprenderse fuera de la universidad. Es decir, sin aprender los conocimientos que la universidad ofrece es imposible tener capacidad suficiente para ser después abogado, médico o arquitecto; ahora bien, en la universidad no te enseñarán a ser abogado, médico o arquitecto. Bien generalista, bien científica -dependía de la carrera, asignatura o profesor -en la universidad española no se enseñaba una profesión, simplemente se preparaba para que después se pudiera aprender una profesión."
"Hace ya muchos años que en la enseñanza primaria los juegos con figuras de plastilina tienen tanta o más importancia que aprender a leer, escribir y las cuatro reglas de la aritmética. La pretensión ha sido que los niños, envueltos en mimos y algodón, no aprendieran casi nada pero fueran felices. Los conocimientos propiamente dichos se dejaban para la enseñanza secundaria.
Y las habilidades y destrezas que se proponen son, en el fondo, práctica sin teoría, es decir, la inversión de lo que es razonable. Desgraciadamente, la pedagogía de la plastilina ha llegado a la universidad."
Educar y maleducar, de Francesc de Carreras en La Vanguardia
"En estos últimos meses, quizás gracias a estas manifestaciones estudiantiles, la opinión pública comienza a interesarse de nuevo por la universidad. Alegrémonos. Pero para hablar de los problemas de la universidad hay que tratar antes de uno que es previo: la mala preparación con la que acceden a sus aulas la mayoría de los alumnos."
"La supresión de las calificaciones escolares, el rechazo de la memoria como instrumento indispensable del saber, la sustitución de los exámenes -considerados pruebas represivas- por sencillos trabajos escolares que en muchas ocasiones se solucionan con simples descargas de internet, han resultado técnicas catastróficas para la educación de los jóvenes. Los alumnos cumplen con sus deberes escolares sin experimentar ninguna dificultad."
"El mal causado ya es irremediable: lo que no se ha enseñado -y se ha debido enseñar- en primaria y secundaria, es muy difícil que se aprenda en la universidad. Este modelo pedagógico, aprovechando Bolonia, se intenta ahora trasladar a los estudios superiores."
"La supresión de las calificaciones escolares, el rechazo de la memoria como instrumento indispensable del saber, la sustitución de los exámenes -considerados pruebas represivas- por sencillos trabajos escolares que en muchas ocasiones se solucionan con simples descargas de internet, han resultado técnicas catastróficas para la educación de los jóvenes. Los alumnos cumplen con sus deberes escolares sin experimentar ninguna dificultad."
"El mal causado ya es irremediable: lo que no se ha enseñado -y se ha debido enseñar- en primaria y secundaria, es muy difícil que se aprenda en la universidad. Este modelo pedagógico, aprovechando Bolonia, se intenta ahora trasladar a los estudios superiores."
“Con el plan de Bolonia la universidad europea concluye solemnemente un ciclo y comienza otro. (...) Desde principios de siglo XIX la universidad había sido, o pretendido ser, el centro de enseñanza superior por excelencia. A partir de ahora, cuando menos en parte, ya no será así: la universidad será una mezcla de bachillerato especializado y de formación profesional, con algún pequeño reducto de universidad a la antigua usanza. No digo que esta perspectiva esté mal ni bien. Seguramente es una solución que resuelve algunos problemas sociales y económicos de la actualidad. Pero también plantea otros y, en todo caso, comporta importantes consecuencias culturales y sociales”.
En la Universidad española “en los últimos años, se ha ido creando un consenso implícito en que la universidad debe formar, antes que otra cosa y desde el principio, profesionales. Probablemente ello es debido a que, por una parte, de una universidad elitista hemos pasado a una universidad de masas, con necesidades distintas; por otra, la actual mentalidad de los jóvenes es muy pragmática y, desde el primer día, piden que se les enseñen cosas útiles para su rápida inserción en el mundo laboral. Las direcciones de las universidades, desde el ministerio hasta las consejerías autonómicas, los rectores y los decanos, incluso la mayoría de los profesores, también parecen estar en esta línea”.
Carreras enuncia dos dudas sobre esta nueva orientación: “La primera, si dará buenos resultados prácticos, es decir, si ayudará realmente, aunque resulte paradójico, a formar buenos profesionales. La segunda, si será capaz de incitar a la investigación, al aumento del conocimiento innovador, ahora que tanto se habla de su necesidad”.
En otro artículo publicado en La Vanguardia (11-12-2008), el mismo Francesc Carreras se refiere a la competencia futura entre universidades a la hora de impartir el máster. Carreras no cree que los estudiantes tengan razón cuando alegan que las actuales reformas se encaminan a privatizar la universidad pública. “¡Ojalá aumentaran las ayudas de las empresas a estas universidades! Aunque en tales casos el riesgo de estar al servicio de intereses privados sería real, no es forzosa su incompatibilidad con la función pública de la universidad ni necesariamente deben condicionar la libertad docente e investigadora. Las mejores universidades públicas del mundo reciben cuantiosas ayudas privadas y ello no hace disminuir su calidad, sino todo lo contrario”.
En cambio, le preocupa que las universidades públicas sean menos competitivas que las privadas a la hora de impartir el master, que será lo más decisivo para la calificación en el mercado laboral. Carreras achaca esta desventaja de las universidades públicas a tres factores: mala financiación, gobierno corporativo y gestión burocratizada.
Recuerda que “las matrículas que pagan los estudiantes sólo alcanzan a financiar el 15 por ciento de su coste, el resto se paga con los impuestos que sufragan los ciudadanos. En este sentido, el estudiante universitario es un privilegiado: tres horas de inglés a la semana en una academia privada son más costosas que todo un curso en la universidad”.
“A su vez, el sistema de gobierno de estas universidades, al degradar conceptos tan respetables como democracia y autonomía, al crear una inexistente entelequia como es la ‘comunidad universitaria’, tiene una naturaleza simplemente corporativa, es decir, es una mera representación de intereses particulares: mandan los profesores, que, en general, se preocupan de gobernar en provecho propio en lugar de atender a los intereses generales. Un ejemplo de ello está en la reforma actual de los nuevos planes de estudio de grado, aprobados sin apenas discusión de fondo sobre el contenido de las materias que enseñar y repartiéndose los profesores las asignaturas que impartir mediante un oscuro trueque de inconfesables intereses”.
“Por último, la gestión en la universidad se ha complicado enormemente y su administración es un pesado fardo caro y poco eficaz. Todas las universidades son autónomas pero dependen también de su comunidad y del Estado; demasiadas administraciones, porque, además, tanto la comunidad como el Estado tienen muy diversos organismos que participan en la administración universitaria”.
En consecuencia, concluye Carreras, “si el actual movimiento de estudiantes es un movimiento socialmente de izquierdas, no debería enfrentarse al plan de Bolonia, sino esforzarse en poner en cuestión la actual organización, corporativa y burocrática, de las universidades públicas”.
dilluns, 4 de maig del 2009
Relació PEF i EPA: quin és el camí a triar?
Un comentari al grup del facebook per part d'un company pro-EPA:
Un gran error.... És clar que vosaltres ja sabreu com ho voleu fer. La PEF no és, ara per ara, una plataforma amb uns objectius definits ni té un recolzament clar. És, més aviat, vista com una alternativa a l'assemblea de la facultat. Aquesta aliança crec que ús deixara enmarcats com a "nova" alternativa. Com a nou "sindicat" que sou, haurieu d'anar per lliures, i si calgues pactar després. Al cap i a la fi, que se jo....que només voto per caure be a la Miralles. ;)
La meva resposta humil:
Aquesta és la meva opinió personal: la PEF és una candidatura que s'ha titllat de conservadora, que no ha estat tant útil pels estudiants com podia haver estat, que té uns líders que pertanyen al centrisme polític, etc. No obstant això, també és la PEF la que va donar veu als estudiants en les institucions, també és la PEF la que ha tingut els collons de plantar cara i donar pluralitat al món estudiantil de la facultat i també ha estat activa en la Junta de Facultat. A més, la esquadra sociovergent ha passat a ser un tripartit. I com tu bé saps, això acabarà petant. És cert, i aprofito per donar-te les gràcies que no em de perdre la nostra diferència, sinó no tindria sentit la nostra existència. Tot i això, pel bé dels estudiants cal que unim forces amb la PEF per moltes coses. Això no vol dir en cap cas, una assimilació o una OPA hostil a la PEF. La PEF té la seva història i també té la seva pròpia indiosincràcia. Els que són la nova generació de la PEF però, volen canvis en positiu. Estarem atents, la coalició i les propostes han anat prou bé i per separats, haguéssim perdut molt probablement tot i que tenim més vot EPA que vot PEF.
Aquesta és la meva opinió personal: la PEF és una candidatura que s'ha titllat de conservadora, que no ha estat tant útil pels estudiants com podia haver estat, que té uns líders que pertanyen al centrisme polític, etc. No obstant això, també és la PEF la que va donar veu als estudiants en les institucions, també és la PEF la que ha tingut els collons de plantar cara i donar pluralitat al món estudiantil de la facultat i també ha estat activa en la Junta de Facultat. A més, la esquadra sociovergent ha passat a ser un tripartit. I com tu bé saps, això acabarà petant. És cert, i aprofito per donar-te les gràcies que no em de perdre la nostra diferència, sinó no tindria sentit la nostra existència. Tot i això, pel bé dels estudiants cal que unim forces amb la PEF per moltes coses. Això no vol dir en cap cas, una assimilació o una OPA hostil a la PEF. La PEF té la seva història i també té la seva pròpia indiosincràcia. Els que són la nova generació de la PEF però, volen canvis en positiu. Estarem atents, la coalició i les propostes han anat prou bé i per separats, haguéssim perdut molt probablement tot i que tenim més vot EPA que vot PEF.
Una bona reflexió
Estudiants contra Bolonya. La no-herència de Maig del 68
[Fragments a destacar al meu bloc]
"1. Diuen “No a Bolonya”. És a dir: l’administració proposa un canvi, i el moviment estudiantil en pes s’hi declara en contra. Problema: el sistema educatiu actual és deplorable, i això ho veu tothom. No a Bolonya s’interpreta sovint com “no al canvi”. Una posició erròniament conservadora.
"1. Diuen “No a Bolonya”. És a dir: l’administració proposa un canvi, i el moviment estudiantil en pes s’hi declara en contra. Problema: el sistema educatiu actual és deplorable, i això ho veu tothom. No a Bolonya s’interpreta sovint com “no al canvi”. Una posició erròniament conservadora.
2. Es barallen entre ells: L’últim crit en el moviment estudiantil és la “moció de censura” que ha presentat SEPC per incompatibilitats amb AEP: ho marxen ells, o marxem nosaltres (de la PMDUP). I allò de “la unió fa la força”?"
El millor del segon butlletí de la facultat
LES ELECCIONS D'ESTUDIANTS A LA JUNTA DE FACULTAT | |||
 | Com a degà de la Facultat em sento molt complagut amb el desenvolupament de la campanya de les dues candidatures que es van presentar a elecció i amb el clima de respecte i de discussió profunda amb què es van celebrar els dos debats. Cal felicitar les dues candidatures pel seu treball. | ||
| I, fet el recompte de vots, dono la benvinguda a la Junta als quinze nous membres que hauran de representar tots els estudiants en uns moments especialment complexos i decisius pel futur de la nostra Facultat. Amb tot, també vull fer dues observacions autocrítiques. En primer lloc, no vam aconseguir la participació que hauria estat desitjable. A part dels possibles errors comesos en la comunicació de les eleccions, crec que la data no era adequada i que en futures convocatòries l'hem de situar dins dels dos primers mesos de curs. En segon lloc, una Facultat com la nostra no pot tenir un sistema electoral que no garanteixi la presència de la diversitat de perspectives dels estudiants expressades en les candidatures presentades, ni que no siguin majoritàries, com ha estat el cas. Ens cal, doncs, modificar el reglament per evitar-ho. En aquest sentit, treballarem per tal garantir que totes les propostes siguin escoltades i tingudes en compte en la seva justa mesura. Finalment, demano la implicació de tots els estudiants en els canals de participació que es vagin oferint per tal de convertir l'actual procés de canvi, ple de riscos, en una oportunitat per a la millora de la Facultat. Salvador Cardús, degà | |||
COMUNICAT DE LA COALICIÓ ELECTORAL PEF-EPA
La coalició electoral de la PEF (i) EPA volem donar les gràcies als i les estudiants que varen votar durant les eleccions a representants d’estudiants a la Junta de Facultat. L’alumnat que va participar a les eleccions, fos el que fos el que votessin, va dir-hi la seva; i això és molt important.
Ara, després d’haver guanyat les eleccions i d’haver sortit escollits tots 15 membres de la candidatura, treballarem per complir els compromisos. I tu hi pots participar tant a les assemblees de la PEF com les d’EPA.
RESULTATS DE LES ELECCIONS D'ESTUDIANTS
|
|
EL DEGANAT
Consulteu les actes de les reunions al bloc de l'equip de deganat.
diumenge, 3 de maig del 2009
Els "anarcoguays" segons Júlia Rosell (PUFFIL)
Citat al bloc de la Júlia Rosell, així com també la PEF, contra aquells qui no toleren la pluralitat estudiantil. Un bon post:
"Amb això no n'hi ha prou, i sempre des de l'anonimat, s'ha criticat a tot aquell que ha dut la contrària o ha abogat per altres mètodes: coacció a membres de la PEF, insults, difamació sobre Joan Gil Oliveras, crítica constant sobre blocs com Bona Mens, crítiques a la meva persona (per sort i en comparació de Joan Gil, poques), etc.
Senzillament i realment, perquè no tenen res més a fer. Em suposo que demanar a aquestes persones que insultes o difamen per internet, que fan comentaris anònims a blocs exigint justificacions i altres, que donin la cara és un somni o una utopia per a gent que cara a cara mai s'atrevirà a dir res, força trist."
3 articles interessants: dos del degà, a titol d'analista
A propòsit de Bolonya (encara): Vicenç Sanchís exposa que la reforma que va du a imposar la ESO va estar "Tot revestit d'una ideologia molt moderna, on no hi havia notes, ni premis, ni sancions".
A "Dins la ratera" (AVUI+), Cardús, exposava que referint-se a la ratera (perspectiva política que es tanca en el si de l'Estat espanyol) que parlava Carretero, cal sortir-ne i apostar per la independència. Semblava com si recolzés el dit pel líder de RCat: "El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s'han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L'obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l'esquer. L'incompliment de l'Estatut i l'amenaça del Constitucional; l'espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l'Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d'estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n'hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s'és dins de la ratera."
A "Més país que política" (AVUI+), Cardús exposa que: "LA MEVA OPINIÓ, DONCS, ÉS QUE QUAN observem el nostre país a través del mirall de la política, aquest es deforma i s'empetiteix. En canvi, quan el mirem directament, el país creix i mostra un perfil proporcionat que ens omple de confiança i d'esperança." En definitiva, tot i que recalca que la política és una art positiva, exposa que gràcies a que el treballador s'aixeca a les 8 i va a treballar i s'esforça i algun innova, el país tira endavant perquè el sistema de partits actual fa figa. I té molta raó. "Un dia, aquesta fortalesa nacional la descobreixes, per posar un cas viscut fa poc, en unes modestes jornades de dissabte al matí, en què s'apleguen unes quantes desenes de persones de la comarca -en aquest cas, del Solsonès- ocupades a aconseguir uns menjadors escolars més sostenibles, en els quals s'emprin productes de qualitat i de proximitat, fent convergir una millor cultura alimentària amb els interessos del territori." Hi ha gent que no surt a la televisió i caldria fer-li un document. El funcionari que treballa amb visió de servei públic, el degà que creu en la seva facultat, l'estudiant que llegeix més del que li demana el professor, etc. Els veritables herois. Com bé explica Cardús "Però aquesta gent, aquest país a l'ombra, és el que està construint el futur." No estic d'acord però amb no criticar algunes actuacions policials i posar això a l'ordre del dia mediàtic: "Parlem d'una policia plenament democràtica i que, des del punt de vista de la seva eficàcia i rigor, resisteix qualsevol comparació amb la resta de policies del món. I, tanmateix, tothom ha pogut contemplar en els darrers mesos el desemparament polític en què ha viscut un dels puntals més sòlids de la nostra realitat nacional." Evidentment que tenim una molt bona policia, ja ho vaig explicar fa temps; però no per això farem la vista grossa com féiem amb CiU i PSC.
Es queixen de la docència d'un professor a la facultat al servei de l'ETC
Si penso que un professor no ofereix una docència de qualitat en una assignatura determinada, quins mecanismes tinc per a queixar-me?
[anònim], Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia
Tens diversos mecanismes per queixar-te:
Informalment: plantejar les teves queixes, verbalment o per correu electrònic, al coordinador de la titulació de Polítiques i Sociologia, el professor Jordi Argelaguet.
Formalment: demana un full de sol·licituds i queixes a la Secretaria de la teva facultat, omple-ho i lliurar-ho a la mateixa Secretaria. Et recomano adreçar la teva queixa al degà de la facultat amb copia al cap del Departament al qual pertanyi el professor (busca’l al directori de http://www.uab.cat/) . És el Consell de departament el que pot tenir en compte les queixes rebudes per assignar al professor una o d’altra assignatura en propers cursos o no proposar la seva contractació en cas que el professor fos emèrit o visitant.
Juan Berasategi.
Assessorament als estudiants
[anònim], Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia
Tens diversos mecanismes per queixar-te:
Informalment: plantejar les teves queixes, verbalment o per correu electrònic, al coordinador de la titulació de Polítiques i Sociologia, el professor Jordi Argelaguet.
Formalment: demana un full de sol·licituds i queixes a la Secretaria de la teva facultat, omple-ho i lliurar-ho a la mateixa Secretaria. Et recomano adreçar la teva queixa al degà de la facultat amb copia al cap del Departament al qual pertanyi el professor (busca’l al directori de http://www.uab.cat/) . És el Consell de departament el que pot tenir en compte les queixes rebudes per assignar al professor una o d’altra assignatura en propers cursos o no proposar la seva contractació en cas que el professor fos emèrit o visitant.
Juan Berasategi.
Assessorament als estudiants
Els que varem estar a la Mesa Electoral
- Presidenta i Suplents:
Ana Mar Fernández Pasarin
Sara Moreno i Colom
Jordi Argelaguet i Argemí
Xavier Rambla Marigot
- Vocals en cada franja horària:
Horari de 9 a 11.30 hores
Amalia Maria Álvarez Benjunea
Joan Ronchera Fabregas - Horari 11.30 a 14.00
Emma Beatriu Ascaso Igual
Albert Escala Ollé - Horari de 16.00 a finalitzar l’escrutini
Joan Gil Oliveras
David Herédia Casanella
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
