[Història fictícia per reflexionar]
El meu avi em deia que havia de ser d'esquerres i jo li preguntava perquè. Ell em deia perquè li preocupava el que em passava a mi, al veí del costat i a aquell qui encara no havia conegut. Jo li deia que d'això se'n deia: vessant social, bondat, socialisme; i ell em contestava que si, que això sé d'esquerres. Tot i que a més d'això em deia ja que era molt pragmàtic que "sense organització i pragmatisme, la esquerra no farà res".
Deu anys més tard vaig entendre que ser útil i ser d'esquerres havien d'anar lligades. Ser d'esquerres però "de boquilla" o de manifestació de cap de setmana era una broma encara que en fóssin moltes de manifestacions. Calia doncs, participar en una organització d'esquerres i donar-hi tot l'esforç possible pels objectius de la organització. Perquè clar, una organització d'esquerres, ha de tenir objectius a llarg i curt termini. Si en té a curt, revitalitza la motivació de la militància al assolir petits objectius. I a llarg termini perquè cal ser ambiciosos.
Vaig entrar-hi però dos anys més tard em vaig adonar de com una bona idea pot fracassar estrepitossament.
A tenia objectius fixats. A tenia discurs. A volia tenir veu pròpia, per tant, A no es volia assemblar a B. Tota la militància estava d'acord. Calia col·laborar amb C.
Però A (la meva organització) cada cop tenia menys veu pròpia. Cada dia la confonien més amb C.
I no només això, la militància i la direcció eren tant bons, tant d'esquerres, tant generosos que es deixaven trepitjar per C. C fins i tot posa en contra tot un seguit d'activistes, per marginar-nos i dur-nos a la misèria absoluta. Ni interlocutors, ni veu, ni pintem res. A sobre, alguns militants es cansen i marxen. Però no per culpa de la bona gent d'A! Sinó per culpa dels aprofitats de C!
I al final el que havia de ser un assoliment d'objectius es converteix en una inutilitat de la organització. En un sentiment de deixadessa. Plataformes d'independents que no són ni organització tenen més veu que nosaltres, més veu pròpia, més interlocució, més visibilització, etc.
L'espai on es treballava amb C és un niu. Una trampa on varem caure. A tot arreu no és el mateix; evidentment, com sempre passa hi ha casos i casos; però la situació va ser aquesta.
El temps però canvien i ara tornen a haver objectius. Torna a haver il·lusió. Però ens farem respectar.
10 anys més tard vaig saber que els nous militants i direcció d'A havien proposat parlar de col·laborar amb B. Per llavors però, B ja era més important que A i C continuava fent el que sabia fer: RES, a part, de molestar.
El meu avi em deia que havia de ser d'esquerres i jo li preguntava perquè. Ell em deia perquè li preocupava el que em passava a mi, al veí del costat i a aquell qui encara no havia conegut. Jo li deia que d'això se'n deia: vessant social, bondat, socialisme; i ell em contestava que si, que això sé d'esquerres. Tot i que a més d'això em deia ja que era molt pragmàtic que "sense organització i pragmatisme, la esquerra no farà res".
Deu anys més tard vaig entendre que ser útil i ser d'esquerres havien d'anar lligades. Ser d'esquerres però "de boquilla" o de manifestació de cap de setmana era una broma encara que en fóssin moltes de manifestacions. Calia doncs, participar en una organització d'esquerres i donar-hi tot l'esforç possible pels objectius de la organització. Perquè clar, una organització d'esquerres, ha de tenir objectius a llarg i curt termini. Si en té a curt, revitalitza la motivació de la militància al assolir petits objectius. I a llarg termini perquè cal ser ambiciosos.
Vaig entrar-hi però dos anys més tard em vaig adonar de com una bona idea pot fracassar estrepitossament.
A tenia objectius fixats. A tenia discurs. A volia tenir veu pròpia, per tant, A no es volia assemblar a B. Tota la militància estava d'acord. Calia col·laborar amb C.
Però A (la meva organització) cada cop tenia menys veu pròpia. Cada dia la confonien més amb C.
I no només això, la militància i la direcció eren tant bons, tant d'esquerres, tant generosos que es deixaven trepitjar per C. C fins i tot posa en contra tot un seguit d'activistes, per marginar-nos i dur-nos a la misèria absoluta. Ni interlocutors, ni veu, ni pintem res. A sobre, alguns militants es cansen i marxen. Però no per culpa de la bona gent d'A! Sinó per culpa dels aprofitats de C!
I al final el que havia de ser un assoliment d'objectius es converteix en una inutilitat de la organització. En un sentiment de deixadessa. Plataformes d'independents que no són ni organització tenen més veu que nosaltres, més veu pròpia, més interlocució, més visibilització, etc.
L'espai on es treballava amb C és un niu. Una trampa on varem caure. A tot arreu no és el mateix; evidentment, com sempre passa hi ha casos i casos; però la situació va ser aquesta.
El temps però canvien i ara tornen a haver objectius. Torna a haver il·lusió. Però ens farem respectar.
10 anys més tard vaig saber que els nous militants i direcció d'A havien proposat parlar de col·laborar amb B. Per llavors però, B ja era més important que A i C continuava fent el que sabia fer: RES, a part, de molestar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada