Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

Jo el vaig votar, per l'estil (abans de parlar ell, ha fet pujar els altres dos candidats), per la classe de persona humil (anava molts cops en cotxe no oficial), etc. Perquè és el nostre president. Perquè és l'alcalde dels JJ.OO, i el president de l'Estatut del 2006. Perquè ens va fer descobrir l'altra Catalunya i la fi de l'autonomisme, amb la iniciació de polítiques socials i d'un estil proper i personal. Se'l mereixia, contra l'Alzheimer, ara tots/es!

Els valors, l'essència de la humanitat; les intencions, la essència de la política

Falta creure en valors, creure en un projecte de país, en un projecte col·lectiu. En una bandera, en la bandera de la cohesió social, en la bandera dels resultats tangibles, en la bandera amb significat. I no són paraules buides de contingut, o paraules boniques que recorden vells temps d'ideals.

Ens hem cregut que per naturalesa l'home és dolent, i egoista. En situacions extremes pot passar de tot, però en el dia a dia això no tindria perquè succeir. Ens hem cregut Locke i sobretot, Hobbes, els quals parlaven de la maldat de l'home; sobretot, i en especial, el segon, el qual creia que sense lleis l'home no podia garantir certes llibertats. Cert. Cert en certa mesura. L'anarquisme només funcionaria si l'anarquia i el caos estigués governat per bondat, bona fe i valors. I que de tots aquests tots hi extraguessim profit (no tant en una visió utilitarista, però semblant, ja que benefici privat i benefici social, i per tant alhora també privat - el que és bo per tu hauria de ser bo per la societat i a l'inrevés - no és el mateix). L'anarquia és la fita i tot hi ser un home d'ordre i disciplina, cal entendre que és la mateixa societat la culpable del fracàs d'ideologies com aquesta, que per cert, han sortit del fet social.

Quan ens creiem això i ho interioritzem, acabem per entendre que no hi ha alternativa, com passa amb el "pensament únic capitalista", que no és ta una falta de llibertats d'expressió, com una devaluació dels ideals, com un control del ressò mediàtic de propostes que volen reformar el sistema, com una desacreditació dels moviments socials que volen debatre i reflexionar sobre els temes (Fòrum Social per la Universitat Pública, debats a les assembles, ONGs - tot i que les necessiten per parar el perill radical de la pobresa -, etc.). Creure doncs, en massa (com es fa tot en el segle XXI) que no hi ha solució o alternativa. I això és perillós. No que el moviment comunista (i de comunismes hi ha molts, alguns de totalitaris i aberrants, i d'altres de defensors de llibertats i d'igualtat, etc.) Sense debat, sense contraposició d'idees, sense interessos col·lectius; algú decidirà per tu, com deia Joan Foster "o fas política o te la fan".

Llavors la cosa s'ofusca, no hi ha alternativa, no hi ha ideals, un món millor és utòpic, les empreses grans manen i no s'hi pot fer res, la gent és egoista (i creure això comporta promocionar l'egoisme ja que crees desconfiança en la societat). Qui va doncs a fer política, els que creuen en el servei públic, en el servei a la societat? Si, aquests són minoritaris i per creure en ideals no arriben enlloc... Qui arriba doncs a les esferes de poder? Els corruptes.

Ens van dir que limitant el mandat dels càrrecs polítics es reduiria la política corrupta, i va ser fals, persones com Zaplana des del primer dia van corrompre. Per això varen entrar a la Administració: per trànsit d'influències, adjudicacions de terrenys, intercanvis de favors, especulació, corrupció, control dels mitjans de comunicació públics, etc.

Aquest és el mal del bé públic. Creure en que som egoistes per natura, és l'error, això no vol dir que no cregui que ho poguem ser o que hi ha maldat, és clar que si, ni jo sóc un sant! Ni he de donar sermons a ningú! Però almenys que no ens extranyi la corrupció. Algun dia i ja passa ara amb l'acceptació dels abusos policials a estudiants i estudiantes de la UAB (deixant de banda la tancada), trobarem normal la corrupció, com un fet menor de la política, un vici incurable, quelcom intrínsec. Només cal que algú digui "tots són iguals, i tu també faries el mateix", la qual cosa sents a cada cantonada. Els autònom/es no declaran tot a hisenda, això no és semblant a la corrupció solament que uns tenen molt per embuixacar-se? Criticar quan tu també ho fas? És problema de la estructura o sistema? De la burocràciam, el protocol, els rols socials majoritaris? No.

De creure que els valors no són útils per la humanitat. La historia d'un assesor del PSUC amb valors (m'explicava un doctor privat liberal amic seu) va ser la de passar a la misèria de 600 euros amb la caiguda del PSUC per no haver acceptat els 10.000.000 pessetes que González li va oferir per passar-se al PSOE, però tenia un problema, era un home de valors, i no traia la seva ètica, brillant, però bo.

Aquest mateix metge que s'alegra de veure'm perquè diu que em de ser els de CCPP els que creem un sistema pel qual la intenció del polític no sigui la butxaca sinó l'ideal i l'acció ben feta (l'iceal el tinc, em falta com possar-ho en pràctica). Que els polítics aquests no manin, o siguin jutjats. Que l'ajuntament de Manresa no rebi uns terrenys "gratis" i ningú es pregunti i que rep a canvi el que els hi ha "regalat"? Plató ja ho va dir, els de servei a la societat han de quedar-se sense propietats ni salaris, ni influencies. Llavors com diu el doctor ningú entraria.

Un altre cas penós m'explica, va ser el cas del Linistol (empresa catalana), que se la va menjar una empresa dels EUA. La jugada va ser desprestigiar a través dels mitjans de comunicació que controlen la opinió pública que aquell medicament era dolent quan el doctor el recetava, li venien que no el volien els seus clients. Va acabar en crisis, i la empresa dels EUA va comprar la empresa a preu de ganga, i no va passa res. Un dels directius aquí de la empresa dels EUA era amic de González qui controlava TVE1. Vol valors. Vol que gent com jo i tu liderem la nova política. Ho aconseguirem?

Assemblea d'estudiants

Se'ns considera quatre il·luminats, però no obstant això també és el que intentaven subtilment fer els MM.CC. amb els ecologistes, de forma que desacreditant-los, no rebessin suport per radicals, il·luminats, catastrofistes, etc. Els que anem en contra de Bolonya veiem el perill que això suposa. Com també ho pensaven i ho pensen ara els ecologistes. Ells han aconseguit posar a l'agenda política el tema i als MM.CC., nosaltres no, només sortim amb merders amb la policia i molts menys minuts que el nu de la Carla Bruni o perquè el Ronaldinho no rutlla.

No tenim el vent a favor. Tenim llibertat d'expressió a la universitat, molta més de la que ens trobarem en la realitat neo liberal del sector privat; però no obstant ens creem enemics i problemes allà on hauríem de crear contactes, endolls, i simpaties amb el professorat que ens avalua.

L'altre dia a Batxillerat el professor neoclàssic d'Economia va preguntar que havien de fer la gent del Primer Món per solucionar el Tercer Món - parlant de la pobresa, la explotació de les multinacionals, etc. i dirgint-se a la classe. La pregunta tenia trampa i me germana la va saber contestar molt bé: "Aquesta no és la pregunta, sinó perquè no han de solucionar-ho aquells qui en són culpables, els més rics, nosaltres som obrers o classe mitjana, no podem solucionar el tema molt, però ells si que tenen poder i diners tot i que no tenen consciència obrera o valors cap a ells"
I el professor li contesta que no han de ser els rics com diu ella els que solucionin el problema sinó nosaltres ja que ells segur que no ho faran.
Me germana, suposant que el professor (un professor de Borsa) acceptava les regles capitalistes li va dir "posar sous mínims, regular els preus però amb la poca regulació del mercat i aquesta liberalització..." Li he dit que no ho torni a dir ja que no el canviarà de punt de vista, que estigui alerta a les seves explicacions i trampes de preguntes (donant per suposat coses) que aquest és el bon anàlisi però que com que puntuar un examen és força subjectiu no és creí enemics i calli per quan pugui arribar al poder canviar les coses.

I jo que aporto a la política?

Amb un company i amic de la universitat parlàvem sobre aquest tema. Ell em deia que jo no aconseguiria res estant en grups minoritaris com ICV o com els comunistes de l'Assemblea de Polítiques i Sociologia (tot i que hi ha de tot com la majoria de gent suda del tema de les polítiques educatives, som majoria). Que per aportar quelcom cal fer-ho des de la moderació i des d'un partit gran, majoritari i important. Ell és de CDC i vol canviar alguna cosa del món, em veu com un utòpic però diu que amb lo intel·ligent que sóc (la qual cosa és una exageració brutal ja que jo considero que tots som llestos només és culpa del sistema educatiu i el nostre esforç o situació personal la que fa que les nostres capacitats es puguin auto-realitzar i aprofitar, recordem que quan no hi havia Música a la ESO els que sabien de música eren considerats un inútils perquè no tenien cap capacitat i la culpa era del sistema educatiu que no obria les portes a que poguessin desenvolupar la seva capacitat) podria estar aportant quelcom a la societat, a un partit polític gran, etc. Diu que el capitalisme no el podem destruir, ni el podem canviar, i que per tenir poder i influència ens hem de fer un lloc a base de màsters (ho sigui, endolls "a la universitària"), de competència entre companys/es per arribar a aconseguir el somni de la majoria dels que entren a la universitat (tenir un bon sou, ser burgés tot i les poques places que el capitalisme cada cop redueix més per la concentració de poder i capitals; estan muntant un món per poques persones, cada dia intenten dir que tanta natalitat no és bona i els MM.CC. no expliquen que si es repartís bé el problema estaria solucionat). Jo li dic que jo no sé mentir, que jo no tinc la capacitat o sort de voler-me endollar (sóc incapaç), li dic que seria cedir massa amb els meus principis, que no és que tingui un ideal tancat (sóc comunista catòlic, però crec molt en la democràcia participativa i el debat continu i les diverses Esquerres i el pluralisme polític, etc.). Li dic que no puc trair la meva ètica. Que segurament em moderaré i m'adaptaré al sistema. Està clar, però mentrestant com a jove he de tenir ideals no? (cada cop se'n troben menys així, cada cop la moderació arriba a edat més pròximes a la adolescència). Ell és com molts d'ERC que es creuen que els alts càrrecs canviaran la seva lògica no independentista ni esquerrana, i no creen un corrent fort de pressió. Ell vol poder, però tot i que no és un traïdor ni és mala persona, és ambiciós (com la majoria) i vol que la gent li reconegui que és "quelcom". És el que passa amb molts endollats a partits de Polítiques (tot i que també en conec molts d'altres que treballen, per exemple, a ERC com uns desgraciats per grans ideals, intel·ligents i que han de rebre la meva deferència tot i no pensar igual).

No és pot lluitar contra el sistema. Però tampoc es poden crear alternatives? No hi ha debat, el comunisme no té lloc ni veu (això és democràtic ja que és la mateixa societat la que tot i considerar millor el comunisme que el feixisme degut al genocidi comés per Stalin, el compara amb les maneres de fer de Hitler, i evidentment no separa els diversos comunismes ni que una cosa és totalitarisme, estatalisme i un altre cosa és eurocomunisme, etc.). A casa, la mare, sindicalista (delegada) va ser traïda per les típiques disputes sindicals i per l'egoisme de la gent, i en comptes de buscar-se millor la vida va lluitar per ideals, va estar explotada per la fàbrica i alhora pel sindicat (irònic però si), perquè uns quants visquessin molt bé, deixessin a ella sola i acabés pensant que millor mirar per un millor sou que ara no estaria tan malament físicament (té molts mals d'esquena). I és que som pocs els que creiem en ideals i els intentem posar en pràctica el dia a dia. No hi ha valors.

Cooperació, col·laboració. Avui he estat disposat a ajudar a la resta de companys amb un treball que no era meu i ho considero normal (altres "no perdrien el temps ajudan a un altre, i menys sense saber si aquest t'ajudarà després i menys fer-ho perquè creus en aquesta manera de fer les coses tot i saber que tot i conèixer gent molt millor que tu com a persona, hi ha pocs que és comportin com vosaltres, amb ideals i valors al darrere).

El sistema t'enganxa, no pots sortir de les seves normes, és totalitari, és violència estructural, el pensament únic (creure el que diu CDC i el que me mare la vida li ha demostrat i m'explica perquè no caigui en els mateixos errors perquè vol el millor per mi).

Creure que no hi ha canvi, que la societat no pot canviar la política, que em d'agrair a aquesta democràcia (n'hi ha de molts tipus) el fet de votar cada 4 anys com a gran poder de decisió, que no hi ha res a fer. Això és pensament únic. Són els valors capitalistes que s'han anat gestant. El liberalisme no és dolent fins que es converteix en la ideologia única i tancada. Parla de llibertat d'expressió, però qui controla els mitjans d'expressió amb cert ressò (grups de comunicació empresarials).

Que fas cedir més cap al centre? La Esquerra ha cedit molt cap a la dreta, ha acceptat els postulats del capitalisme (i ha aconseguit un Estat del Benestar, sufragi universal, classe mitjana, fi de la explotació obrera, etc.)

És cert que tots aquells que es preocupen per la EEES i que sovint saben més que professors sobre el tema són intel·ligents - fan màsters i doctorats, etc. - i també comunistes o alternatius. Com pot ser que es reuneixin 350 rectors i multinacionals a BCN i no surti pels MM.CC. quan estan decidint el nostre futur?

Comunistes a la UAB. Comunistes a Catalunya. Comunistes al món.

De comunistes n'hi ha pocs, de cara a la galeria n'hi ha alguns, d'altres com a estètica d'altres per tradició familiar, els altres perquè es mouen en sectors propers a l'ideari socialista marxista, i altres perquè realment hi creuen donant-li o no un to, un discurs i uns ideals diferents o no.

Pels carrers de Catalunya hi ha moltes pintades de la Esquerra independentista (CAJEI, SEPC, Maulets, la CUP, Casals Populars, etc.) que es considera alhora revolucionaria i per tant, comunista. No obstant, més de la meitat abans prioritzarien la independència que els valors comunistes i la seva praxis en la actualitat. A part, molts tenen un ideari confús sobre el que significa això del comunisme. Sort en tenim de que vivim a Espanya (a l'estat espanyol), i que per tant, coneixem el per mi "veritable" comunisme o "lògic i decent" comunisme. L'eurocomunisme, el comunisme occidental dels primers textos de Carrillo i Antonio Gramsci. El que parla d'igualtat i lluita social, de velles reivindicacions socialistes i també de llibertat, de llibertats. Molts cops des dels sectors comunistes a l'estat espanyol s'ha defensat més la llibertat que des del progressisme liberal o el liberalisme centrista o "decent amb el seu ideari". Cal recordar però que en temps del Franquisme tothom era "comunista", perquè l'únic partit potent contra Franco era el PCE i el PSUC, però no pas d'ideari; sinó de lluita, de bloc unitari, de reivindicacions per a la llibertat, en definitiva, com un agrupament de la majoria dels anti-franquistes.

Ara però la cosa canvia, el PCE es va desplomar i els nacionalistes van muntar els seus partits amb més o menys sort en els territoris nacionals de l'estat espanyol. I els comunistes com sempre li passa a la Esquerra en disputes internes entre el vell conflicte que ha estat resolt per molts comunistes d'Alliberament Nacional i que des dels Maulets i sectors de la Nova Esquerra dintre de les joventuts de les diverses formacions d'ICV-EUiA consideren certament compatible: nacionalisme (independentisme nacionalista i popular) i socialisme (comunisme o social).

Alguns, però d'aquests, han acabat per passar la seva lluita social en "pintades" que són honrades, cíviques i solidàries amb les causes nobles però que no serveixen de gaire. Altres, enfront un capitalisme que ha vist que la Esquerra ha cedit i ha baixat les seves pretensions (a molts partits europeus que es diuen d'esquerres hi ha més liberalisme progressista amb un xic de vessant social que res més; acceptant moltes de les premisses dels lobbies empresarials i dels grans interessos del mercat financer i militar). Cal recordar que les armes és un mercat molt potent a l'Àfrica.

Aquestes pintades que certament són de la vella Esquerra però que a vegades critico per "porques" i "incoherents amb el missatge" (embruten i "malmeten" l'espai públic); són pintades que junt amb alguns actes són purament minoritaris. Decents però minoritaris i que per tant, tot i el ressò, i la força de les reivindicacions i de la seva mobilització tenen poc pes dintre de la lògica política actual.

A la UAB per exemple, hi ha CJC i Joventuts Comunistes. Certament, alguns d'aquests quan toca, voten moderació; sabent que molts dels alts càrrecs d'allò que voten són burgesos i viuen bé, però acaben per votar ja que a casa els seus pares anti-franquistes (i ben fet que fan) els recorden tot i que els temps canvien, que això de votar és bastant nou. I voten ICV-EUiA, està clar. Els independentistes potser s'abstenen degut a la abstenció nacional de la CUP. O voten CUP o ERC sabent que n'hi ha molts que defensen més la cadira, la poltrona, que el país i les reivindicacions socials (i n'hi parlar-ne de reivindicacions socialistes, aquestes solament per alguns de les JERC). Hi ha més aviat retòrica comunista, que debat estratègic. Hi ha molta teoria i moltes confrontacions com passa amb la Esquerra revolucionaria o més radical, com més pocs més confrontats i per tant, amb menys pes.

Res; que els que es creuen el comunisme són pocs i alhora de la praxis, quan es fan grans i surten de la universitat plural que els deixa reivindicar i parlar obertament (tot i la poca democràcia a la universitat, i la càrrega policial a la UAB) de comunisme sense que ningú o relacioni amb estalinisme, socialisme d'Estat o terrorisme; es moderen perquè la realitat els fa adaptar al sistema. Un sistema que pot ser no els agradi, però del qual han de viure. I tindran contradiccions (jo ja en tinc) i sabran que les ONGs és un camí viable per defensar causes justes en un món capitalista que no vol deixar de ser capitalista; intentant que les noves generacions retomin els vells discursos renovant l'esperit social, i la reivindicació nacional.

Cal dir també que es barregen moltes coses com passa amb ideals, causes comunes i ideologies i famílies polítiques. També cal recordar que hi ha cristians comunistes o gent ex-comunista (eco socialistes per exemple) que no defenen la ètica i la moral totalment llibertària i poc sensata (en el tema de les drogues, i altres de moral); com passa amb mi.

Al món de comunistes n'hi ha pocs. Diuen que el partit únic xinés és comunista, però com tota etiqueta cal comprovar-la; i tal i com van (i tenint en compte el Tractat de Lliure Comerç amb EUA i per tant, les mesures imposades per EUA per canviar de règim econòmic, a part de les relacions entre grans empreses de la UE i els corruptes del partit únic que l'usen com a arma de poder per interessos personals) no ho són. Diuen que a Xipre governaran els comunistes i que a IU tenen cert pes i fan pressió. Aquests potser si que ho són, amb matisos i anàlisis complexes dir-he que més o menys , podríem definir-los així.

Alguns diuen que Chávez és comunista (alguns perquè saben que la paraula no crea confiança) però des de sectors de la extrema esquerra se l'acusa de demagog de l'ideari socialista, de capitalista refinat o keynessià amb retòrica socialista, etc. La veritat és que últimament cal fer anàlisis més de fets que d'etiquetes ja que són més útils.

El Vaticà més conservador es replanteja el condó

El condó és un tema que no es pot tocar al Vaticà però com a Vaticà s'ha de tocar el tema, i ara es veu que l'estudiaran ja que moren milers de persones per la SIDA a l'Àfrica i algunes per culpa de l'esperit purità del Vaticà més anti-condons. Bona senyal des de la Santa Seu.