Els valors, l'essència de la humanitat; les intencions, la essència de la política

Falta creure en valors, creure en un projecte de país, en un projecte col·lectiu. En una bandera, en la bandera de la cohesió social, en la bandera dels resultats tangibles, en la bandera amb significat. I no són paraules buides de contingut, o paraules boniques que recorden vells temps d'ideals.

Ens hem cregut que per naturalesa l'home és dolent, i egoista. En situacions extremes pot passar de tot, però en el dia a dia això no tindria perquè succeir. Ens hem cregut Locke i sobretot, Hobbes, els quals parlaven de la maldat de l'home; sobretot, i en especial, el segon, el qual creia que sense lleis l'home no podia garantir certes llibertats. Cert. Cert en certa mesura. L'anarquisme només funcionaria si l'anarquia i el caos estigués governat per bondat, bona fe i valors. I que de tots aquests tots hi extraguessim profit (no tant en una visió utilitarista, però semblant, ja que benefici privat i benefici social, i per tant alhora també privat - el que és bo per tu hauria de ser bo per la societat i a l'inrevés - no és el mateix). L'anarquia és la fita i tot hi ser un home d'ordre i disciplina, cal entendre que és la mateixa societat la culpable del fracàs d'ideologies com aquesta, que per cert, han sortit del fet social.

Quan ens creiem això i ho interioritzem, acabem per entendre que no hi ha alternativa, com passa amb el "pensament únic capitalista", que no és ta una falta de llibertats d'expressió, com una devaluació dels ideals, com un control del ressò mediàtic de propostes que volen reformar el sistema, com una desacreditació dels moviments socials que volen debatre i reflexionar sobre els temes (Fòrum Social per la Universitat Pública, debats a les assembles, ONGs - tot i que les necessiten per parar el perill radical de la pobresa -, etc.). Creure doncs, en massa (com es fa tot en el segle XXI) que no hi ha solució o alternativa. I això és perillós. No que el moviment comunista (i de comunismes hi ha molts, alguns de totalitaris i aberrants, i d'altres de defensors de llibertats i d'igualtat, etc.) Sense debat, sense contraposició d'idees, sense interessos col·lectius; algú decidirà per tu, com deia Joan Foster "o fas política o te la fan".

Llavors la cosa s'ofusca, no hi ha alternativa, no hi ha ideals, un món millor és utòpic, les empreses grans manen i no s'hi pot fer res, la gent és egoista (i creure això comporta promocionar l'egoisme ja que crees desconfiança en la societat). Qui va doncs a fer política, els que creuen en el servei públic, en el servei a la societat? Si, aquests són minoritaris i per creure en ideals no arriben enlloc... Qui arriba doncs a les esferes de poder? Els corruptes.

Ens van dir que limitant el mandat dels càrrecs polítics es reduiria la política corrupta, i va ser fals, persones com Zaplana des del primer dia van corrompre. Per això varen entrar a la Administració: per trànsit d'influències, adjudicacions de terrenys, intercanvis de favors, especulació, corrupció, control dels mitjans de comunicació públics, etc.

Aquest és el mal del bé públic. Creure en que som egoistes per natura, és l'error, això no vol dir que no cregui que ho poguem ser o que hi ha maldat, és clar que si, ni jo sóc un sant! Ni he de donar sermons a ningú! Però almenys que no ens extranyi la corrupció. Algun dia i ja passa ara amb l'acceptació dels abusos policials a estudiants i estudiantes de la UAB (deixant de banda la tancada), trobarem normal la corrupció, com un fet menor de la política, un vici incurable, quelcom intrínsec. Només cal que algú digui "tots són iguals, i tu també faries el mateix", la qual cosa sents a cada cantonada. Els autònom/es no declaran tot a hisenda, això no és semblant a la corrupció solament que uns tenen molt per embuixacar-se? Criticar quan tu també ho fas? És problema de la estructura o sistema? De la burocràciam, el protocol, els rols socials majoritaris? No.

De creure que els valors no són útils per la humanitat. La historia d'un assesor del PSUC amb valors (m'explicava un doctor privat liberal amic seu) va ser la de passar a la misèria de 600 euros amb la caiguda del PSUC per no haver acceptat els 10.000.000 pessetes que González li va oferir per passar-se al PSOE, però tenia un problema, era un home de valors, i no traia la seva ètica, brillant, però bo.

Aquest mateix metge que s'alegra de veure'm perquè diu que em de ser els de CCPP els que creem un sistema pel qual la intenció del polític no sigui la butxaca sinó l'ideal i l'acció ben feta (l'iceal el tinc, em falta com possar-ho en pràctica). Que els polítics aquests no manin, o siguin jutjats. Que l'ajuntament de Manresa no rebi uns terrenys "gratis" i ningú es pregunti i que rep a canvi el que els hi ha "regalat"? Plató ja ho va dir, els de servei a la societat han de quedar-se sense propietats ni salaris, ni influencies. Llavors com diu el doctor ningú entraria.

Un altre cas penós m'explica, va ser el cas del Linistol (empresa catalana), que se la va menjar una empresa dels EUA. La jugada va ser desprestigiar a través dels mitjans de comunicació que controlen la opinió pública que aquell medicament era dolent quan el doctor el recetava, li venien que no el volien els seus clients. Va acabar en crisis, i la empresa dels EUA va comprar la empresa a preu de ganga, i no va passa res. Un dels directius aquí de la empresa dels EUA era amic de González qui controlava TVE1. Vol valors. Vol que gent com jo i tu liderem la nova política. Ho aconseguirem?