Comunistes a la UAB. Comunistes a Catalunya. Comunistes al món.

De comunistes n'hi ha pocs, de cara a la galeria n'hi ha alguns, d'altres com a estètica d'altres per tradició familiar, els altres perquè es mouen en sectors propers a l'ideari socialista marxista, i altres perquè realment hi creuen donant-li o no un to, un discurs i uns ideals diferents o no.

Pels carrers de Catalunya hi ha moltes pintades de la Esquerra independentista (CAJEI, SEPC, Maulets, la CUP, Casals Populars, etc.) que es considera alhora revolucionaria i per tant, comunista. No obstant, més de la meitat abans prioritzarien la independència que els valors comunistes i la seva praxis en la actualitat. A part, molts tenen un ideari confús sobre el que significa això del comunisme. Sort en tenim de que vivim a Espanya (a l'estat espanyol), i que per tant, coneixem el per mi "veritable" comunisme o "lògic i decent" comunisme. L'eurocomunisme, el comunisme occidental dels primers textos de Carrillo i Antonio Gramsci. El que parla d'igualtat i lluita social, de velles reivindicacions socialistes i també de llibertat, de llibertats. Molts cops des dels sectors comunistes a l'estat espanyol s'ha defensat més la llibertat que des del progressisme liberal o el liberalisme centrista o "decent amb el seu ideari". Cal recordar però que en temps del Franquisme tothom era "comunista", perquè l'únic partit potent contra Franco era el PCE i el PSUC, però no pas d'ideari; sinó de lluita, de bloc unitari, de reivindicacions per a la llibertat, en definitiva, com un agrupament de la majoria dels anti-franquistes.

Ara però la cosa canvia, el PCE es va desplomar i els nacionalistes van muntar els seus partits amb més o menys sort en els territoris nacionals de l'estat espanyol. I els comunistes com sempre li passa a la Esquerra en disputes internes entre el vell conflicte que ha estat resolt per molts comunistes d'Alliberament Nacional i que des dels Maulets i sectors de la Nova Esquerra dintre de les joventuts de les diverses formacions d'ICV-EUiA consideren certament compatible: nacionalisme (independentisme nacionalista i popular) i socialisme (comunisme o social).

Alguns, però d'aquests, han acabat per passar la seva lluita social en "pintades" que són honrades, cíviques i solidàries amb les causes nobles però que no serveixen de gaire. Altres, enfront un capitalisme que ha vist que la Esquerra ha cedit i ha baixat les seves pretensions (a molts partits europeus que es diuen d'esquerres hi ha més liberalisme progressista amb un xic de vessant social que res més; acceptant moltes de les premisses dels lobbies empresarials i dels grans interessos del mercat financer i militar). Cal recordar que les armes és un mercat molt potent a l'Àfrica.

Aquestes pintades que certament són de la vella Esquerra però que a vegades critico per "porques" i "incoherents amb el missatge" (embruten i "malmeten" l'espai públic); són pintades que junt amb alguns actes són purament minoritaris. Decents però minoritaris i que per tant, tot i el ressò, i la força de les reivindicacions i de la seva mobilització tenen poc pes dintre de la lògica política actual.

A la UAB per exemple, hi ha CJC i Joventuts Comunistes. Certament, alguns d'aquests quan toca, voten moderació; sabent que molts dels alts càrrecs d'allò que voten són burgesos i viuen bé, però acaben per votar ja que a casa els seus pares anti-franquistes (i ben fet que fan) els recorden tot i que els temps canvien, que això de votar és bastant nou. I voten ICV-EUiA, està clar. Els independentistes potser s'abstenen degut a la abstenció nacional de la CUP. O voten CUP o ERC sabent que n'hi ha molts que defensen més la cadira, la poltrona, que el país i les reivindicacions socials (i n'hi parlar-ne de reivindicacions socialistes, aquestes solament per alguns de les JERC). Hi ha més aviat retòrica comunista, que debat estratègic. Hi ha molta teoria i moltes confrontacions com passa amb la Esquerra revolucionaria o més radical, com més pocs més confrontats i per tant, amb menys pes.

Res; que els que es creuen el comunisme són pocs i alhora de la praxis, quan es fan grans i surten de la universitat plural que els deixa reivindicar i parlar obertament (tot i la poca democràcia a la universitat, i la càrrega policial a la UAB) de comunisme sense que ningú o relacioni amb estalinisme, socialisme d'Estat o terrorisme; es moderen perquè la realitat els fa adaptar al sistema. Un sistema que pot ser no els agradi, però del qual han de viure. I tindran contradiccions (jo ja en tinc) i sabran que les ONGs és un camí viable per defensar causes justes en un món capitalista que no vol deixar de ser capitalista; intentant que les noves generacions retomin els vells discursos renovant l'esperit social, i la reivindicació nacional.

Cal dir també que es barregen moltes coses com passa amb ideals, causes comunes i ideologies i famílies polítiques. També cal recordar que hi ha cristians comunistes o gent ex-comunista (eco socialistes per exemple) que no defenen la ètica i la moral totalment llibertària i poc sensata (en el tema de les drogues, i altres de moral); com passa amb mi.

Al món de comunistes n'hi ha pocs. Diuen que el partit únic xinés és comunista, però com tota etiqueta cal comprovar-la; i tal i com van (i tenint en compte el Tractat de Lliure Comerç amb EUA i per tant, les mesures imposades per EUA per canviar de règim econòmic, a part de les relacions entre grans empreses de la UE i els corruptes del partit únic que l'usen com a arma de poder per interessos personals) no ho són. Diuen que a Xipre governaran els comunistes i que a IU tenen cert pes i fan pressió. Aquests potser si que ho són, amb matisos i anàlisis complexes dir-he que més o menys , podríem definir-los així.

Alguns diuen que Chávez és comunista (alguns perquè saben que la paraula no crea confiança) però des de sectors de la extrema esquerra se l'acusa de demagog de l'ideari socialista, de capitalista refinat o keynessià amb retòrica socialista, etc. La veritat és que últimament cal fer anàlisis més de fets que d'etiquetes ja que són més útils.