La vida fàcil

Un dia el Carles s'aixeca pel matí i la seva mare de classe mitjana li diu que vagi escola. No obstant, en Carles sap que si va a Escola no podrà ajudar econòmicament, almenys a curt termini, a la economia familiar i tal i com estan els temps, i amb la miseria en al que viuen els seus veïns i veïnes, no estem per jugar i "perdre el temps" amb filosofades.

Tot i aixo va a Escola, allà li expliquen que el comunisme va fracassar a la URSS, i que els ideals comunistes, pel professor, estan acabats. Un dels alumnes, Slegne critica al professor per dir això, diu que no estan pas desfassats, que la teoria marxista és ben vàlida actualment i que personatges com Josif Stalin no expressen pas el sentiment socialista o la seva praxis en positiu.

La majoria de la classe, immersa en una societat liberal, considera que això de criticar al professor no és pas bo. Per interessos personals i per pragmatisme ideològic. Quin interès hi ha en defensar ideals desfassats i que poden "molestar" al sentit comú establert. Si ets comunista fas més enemics que amics en aquest món liberal burgés. El que cal fer és estudiar - lo qual Slegne n'és alhora un expert - i no pensar amb "papallones". Cal estar al dia però de forma realista. Donar alternatives creïbles per la societat actual, i no vejanades de fa un segle.

Slegne és el "pallasso" de la classe, ja el tenen clitxat. És el típic "crític", el "socialista intel·lectual", el marxista simpàtic que alhora és un pessat perquè té una gran distorsió de la realitat "segons cosmovició liberal" i la "seva" realitat. El "món normal" com diuen els seus companys i companyes no poden entendre com algú defensi allò indefensable perquè cau pel seu propi pes. Un dels seus millors col·leges de classe, Martín i Sala, li explica que en la vida cal ser egoïsta i amb bona fe el convida a ser-ho. No obstant, no recorda pas que si tots fossim egoïstes ningú tindria unes relacions socials satisfactòries. Cal amor, simpatia, lleialtat, cooperació i ajuda gratuïta. A canvi de res. Però això tan senzill el món actual, "el món normal" no ho entèn. Slegne el dia següent els explica la anormalitat d'aquest fet i com sense canviar de sistema amb valors socialistes el món aniria molt millor.

El següent dia en Carles s'aixeca en una familia plena de misèria, el seu pare és un "sense sostre" de Barcelona, el contracte precari i flexible s'ha acabat. No obstant veu una llum, una esperança, la Escola, el lloc on tots som iguals, on hi ha oportunitats, el "somni americà" a Europa. Quan acaba la carrera a la universitat se n'adona de que això no és així, que hi ha llocs que mai podrà aconseguir perquè estan ocupats per persones igualment vàlides però que surten de la universitat privada EDASE. Els seus pares són els antics amos dels seus. D'això se'n diu "mobilitat social" en el seu "món normal".

Slegne però s'ha acomodat. Ara té un treball prou digne, i comprén prou bé que les seves idees no es portaran mai a terme si la "màquina" no és portada al límit com a la Xina del partit corrupte PXC, el partit qu fa negocis amb les multinacionals americanes i amb les empreses grans d'Europa. Slegne però continua creient en els seus ideals i els porta al dia a dia, això li ha comportat molts problemes, no s'ha pogut endollar com calia i si hagués acomiadat a treballadors de la seva secció, avui en dia seria el Director General.

No obstant, Slegne, sol, du a terme els seus ideals en principis pràctics. Tot i no acabar en la lluita continua contra les injustícies. A això li diuen social democràcia, ell li diu ser "conseqüent amb el que un és" fins al punt de poder subsistir. Té molta gent que depen d'ell, és el directiu més ben considerat de la regió, els seus treballadors estan molt contents amb ell tot i que algun cop li han fet una vaga per tal de millorar la seva situació laboral. Aquests però no saben que en crisis econòmiques això no es pot fer ja que provoca més problemes dels que hi han però Slegne entèn que aquests són els verdaders "socialistes", el sindicalisme doncs és l'únic que ha millorat la vida dels obrers i treballadors de classe mitjana al llarg de la historia.

En Carles li demana feina però Slegne no el pot endollar, va en contra dels seus principis, li diu que pot fer una oposició en l'Administració per tal de tenir un bon lloc de treball però allà tenen mal considerat a en Carles perquè en la etapa de més pobresa havia dirigit les brigades internacionalistes chavistes i llatinoamericanes en solidaritat amb els nous moviments socials.

El tenien en la llista negra, d'això li deien alguns "consciència de classe", i altres "llibertat d'expressió dintre del pensament únic". Slegne explica que ell ho anomenava simplement "contraposició d'interessos". Entre quins grups? Tothom ho sabia. Entre poderosos i pringats.

Aquesta era la democràcia de llavors, on FMI i BM cotrolaven les polítiques econòmiques i per tant socials, dels Governs elegits democràticament. Slegne li deia "democràcia burgesa" tal i com ho anomenaven els feixistes revolucionaris del segle XX. Els feixistes no sabien 0n es dirigien, però si contra qui anaven, i qui manava.

En Carles va fer sortir de la misèria a la seva familia tot i que la seva filla igualment llesta era becària de col·laboració en la UAB i cobrava 200 euros per fer de bibliotecària. Una misèria. Una misèria humana que algú considerés això com a "normal" i no es queixés. Deien que al 2006 un grup de valents, considerats "radicals" van defensar un contracte laboral, però que no se'ls va donar perquè la comunitat universitaria considerava les seves formes (vaga indefinida) formes de demanda "massa impositives". Era un llàstima que ningú els hagués donat suport deia Carles, Carles Marx.