Socialitzem la crisi, privatitzem els beneficis

El capitalisme financer borsatil del segle XXI, global, basat en oligopolis i monopolis, en la victòria - de moment - del pensament burgés liberal sobre el pensament marxista revolucionari, intensament vinculat als nous mecanismes d'espoli del Nord al Sud (neocolonialisme, del nou imperialisme) i encara dependent del petroli i dels recursos naturals del Sud. Aquest és el capitalisme del segle XXI, basat en la economia de futur, en la especulació, en les privatitzacions i la desaparició de forma subtil i pausada de l'Estat del Benestar. Un capitalisme salvatge per a les economies en vies de desenvolupament, i molt contraproduent per a totes les altres. Com deia Gramsci, la prioritat és el canvi de mentalitat, i no la estructura que feia de Marx el seu objectiu essencial. Sense arribar al cor i al pensament de les persones, sense convèncer-les, sense crear la nova superestructura ho tenim perdut. Pots canviar el sistema que si no canvies la mentalitat creada durant segles res funcionarà. Sense una responsabilitat social, sense un sentiment col·lectiu real, sense persones que liderin el sector públic, sense cultura de l'esforç, el comunisme s'ensorra. La gent se la decanta. No treballa perquè no creu en el treball (nova cultura de l'oci privat i el consumisme salvatge). Es viu en el nihilisme, producte de que el comunisme no creu en les religions, o millor dit i millor fet des d'alguns sectors més moderats: "que a casa d'un es faci el que es vulgui". I de que molts antics líders comunistes no es van adonar que el comunisme no és nacionalista o anti-nacionalista, és no nacionalista. Accepta cultures i nacions.

Recordem la bonança econòmica. On van estar les inversions socials, les inversions en xarxes de comunicació, les inversions de cara al futur, les inversions en el sector públic? No hi van haver gaires d'aquestes inversions pensant en temps pitjors. En canvi, fora del poder polític, els grans empresaris treien grans beneficis, sobretot gràcies a la congelació del salari nominal - pactada entre el poder polític i sindicats - i per tant, la reducció del salari real i per tant del poder adquisitiu. En comptes de millorar l'Estat del Benestar, es continua amb les privatitzacions.

Ara fixem-nos en la crisis econòmica. Qui ho ha notat primer? L'obrer de base. L'immigrant. El més precari, els més joves. I els beneficis dels bancs no paren d'augmentar. S'han reduït els beneficis empresarials? En la majoria de casos, no. Hi ha sectors que estan treien profit de la crisis econòmica: per fer vacances cal demanar crèdits bancaris per exemple. Hi ha empreses que és cert que han caigut en fallida, després d'estar dècades especulant amb un dret constitucional com és l'habitatge, gràcies al suport del poder polític que no feia res davant aquesta acció en contra dels drets bàsics de les persones. Per tant, qui ho ha notat, no ha estat el propietari o l'inversor que s'ha fet ric a costa de totes i tots nosaltres. També ho han notat els "estaments" privilegiats de la classe treballadora, els directius, que no tenen la propietat de la empresa però es creuen que estan per sobre de la classe mitjana treballadora i de la classe obrera i pobre. Aquests i aquestes també ho estan notant, en certa mesura. Ara els sindicats (quan parlo de sindicats em refereixo el que van pactar els Pactes Socials: CCOO i UGT) es queixen de cara a la galeria. Quina barra. No s'han creat nous llocs de treball tot sabent que algun dia cauria la construcció, no s'han fet els deures des del Ministeri de Treball i passa el que passa. Un atur molt important, una inflació també espectacular, l'IPC pels núvols (5,1 és l'última dada). I quines solucions ens don el Govern? Privatitzar, ajudar el sector de la construcció que ha degradat el medi ambient i que ha especulat, etc. També vol ajudar les PIMES quan algunes d'aquestes s'han aprofitat del canvi pesseta a euro, pujant els preus dels seus comerços.

Com va dir a la SER un representant jove d'IU, hi ha empreses que fins i tot fan acomiadaments aprofitant la crisis sense que la empresa tingui cap mena de problema, ni n'hagi de tenir cap.

I de moment, poca gent surt al carrer contra les 65 hores de la Unió Europea, ni de la Directiva de la Vergonya sobre la immigració "il·legal".

No sé on arribarem.Una nova IU? Un front popular? Un partit anti-capitalista? El que de segur falta en el socialisme revolucionari és unió. D'això n'estic ben segur de que ha de canviar.

Penjat a Kaos en la Red

Joan Gil Oliveras