Un dia de festa

Ahir vaig sortir de festa, i amb la Nerea, em vaig trobar un jove bastant begut que la Nerea va iniciar una conversa un tant pintoresca. No obstant, aquell noi deia coses que mai una persona estàndard amb prejudicis socials podria creure's que podrien sortir d'aquell borratxo.

Deia que no volia pagar impostos, ni pagar res, que obligar és falta de llibertat. Li dèiem que havia d'usar els serveis públics i ell em deia que mai anava a l'hospital. Semblava un anarquista, però era més aviat un bala perduda força simpàtic. No el coneixia de res però com tants cops em vaig posar a parlar amb ell perquè la Nerea el va fer seure a terra per xarrar.

Deia que no volia viure molts anys, volia ser feliç, però després va exposar que la vida era molt curta - és el que passa quan beus bastant, que comences a filosofar - i que si volia viure molts anys.
Vaig notar quan parlava que allò que deia era cert, però molt cert, ho vaig arribar a comprendre, vaig assimilar la frase com mai: l'havia interioritzat. Deia que davant això calia viure el dia i ser feliç amb tu mateix. Semblava un anarquista individualista de base Carpe Diem però criticava els anti sistema per ser part del sistema. Jo li vaig recordar que el sistema necessita d'antítesis, per mantenir la seva "legitimat" o la seva "acceptació social". El sistema juga amb els anti sistema.

Jo li deia que jo volia canviar el sistema. Ell deia que no podia, no tenia poder. I jo li deia que "petits canvis". Em deia que ens havien venut això a la Escola (ell no havia estudiat). Tot i això, ell havia aprés molt més la real saviesa: la experiència, la vida, el fet d'escoltar la gent del carrer, el viure intensament, el comprendre l'altre.

Deia que era autònom (venda ambulant de la economia submergida), jo li vaig dir que la economia submergida forma part del sistema econòmic, i per tant del "sistema". I ell em va explicar que és molt difícil sortir-se'n. Esperant el tren a les 6 del matí per anar de Barcelona cap a Manresa vaig tornar a sorprendre'm d'allò que el que diríem tots - un qualsevol - m'havia pogut explicar amb una reflexió força admirable i amb una estima i un interès molt més gran del que molts estudiants presten a les classes de la UAB.

Explicava també que el mal de les malalties, el 80% és psicològic i el 20% li vaig recordar que era físic (segur). I ell em va dir que si però que l'important de tot és la ment i el seu control. Cert, molt cert.

Varem arribar a les mateixes conclusions que aquells que viuen per d'aquí 70 anys (fent plans) és una ximpleria, etc.

Em va dir que perquè servia treballar? Ell no volia treballar, jo li vaig exposar que era inevitable, inherent a l'ésser humà. Crec que aquí fallava amb la seva visió de "feina" com a "treball remunerat". La Nerea li va recordar que estudiar implica va esforç, treball.

Algú em dirà: això no és nou, no aporta res, no és acadèmic, no és una bona reflexió, perquè ho poses al bloc. Jo li diré que perquè darrere de tot això hi ha l'ésser humà que ahir vaig conèixer i que realment pensava que era un bala perduda, però la direcció no era anarquista, era llibertaria.