El poema que vaig escriure per ADUAB

l La lluita

La discapacitat és sols una perspectiva,

La lluita diària no és una utopia,

La sensibilització és part de la solució

-que no del problema-

I en tot cas, no és una contradicció,

Lluitar humilment des d’un poema.

.

Ja ho deien...

No és més sord aquell qui no sent,

Sinó aquell qui poden escoltar; res sent.

No és més capacitat aquell qui és capaç;

Sinó aquell qui no perd o fa el primer pas.

.

Més enllà de fronteres i barreres falses,

Hi ha els ponts que cal establir fiables.

Més enllà de la indiferència,

Hi ha l’amic, la coneixença i la vivència.

Més enllà de la incomprensió

Hi ha, d’entendre, la intenció.

Més enllà del que tu creus,

Hi ha els teus peus.

I la solució.

.

Recorda que no són velles frases,

Sinó realitats un xic oblidades.

Recorda que no calen les masses,

Perquè siguin realitats benaurades.

.

Tots tenim un amic que l’anomenen discapacitat,

I és cert que té una certa incapacitat.

No és qüestió d’amagar el problema,

Sinó d’enfocar-lo d’una altre manera.

.

Continuem lluitant, tot i que el camí és llarg,

Però en el dia a dia… i sense pausa…

No cal fer una barricada, en constant amarg

Per un objectiu noble i net, altramendit, causa.

La experiència ens indica que l’amor

Barreres traspassa

I que el que cal és suport i el just humor

A fora i a dintre de casa.

.

Perquè a cada casa, poble i ciutat

Tenim un amic, company o cunyat,

Que el tractem d’estrany i incapacitat,

Tot i ser, el de sempre, en Tonni Sabat.

Que el tenim lluny, a prop o al costat,

Ple de coratge i de bondat.

Al meu amic Pedro, que m’ho passo molt bé amb ell i me l’estimo molt.

Joan Gil Oliveres