Manresa. Notícia del diari El Mundo.

SEGUIMIENTO DEL ESPAÑA-ITALIA

Indiferencia y resignación en Manresa

Espectadores indiferentes ante el partido en una terraza de Manresa. (Foto: Rudy)

Actualizado lunes 23/06/2008 09:32 (CET)

GERMÁN ARANDA

BARCELONA.- Pese a las caras de decepción resignada por la victoria de España de muchos clientes catalanistas al salir de algunas tabernas de Manresa, algunos petardos esporádicos irrumpen en la normalidad de la ciudad, impropia de una noche de fútbol de altos vuelos.

Las calles están llenas toda la tarde en Manresa, cuna del nacionalismo catalán, 64 kilómetros al noroeste de Barcelona. Se respira el ambiente de un domingo veraniego en las terrazas rebosantes desde primera hora de la tarde. A las 20.45 horas, a priori, todo tiene que cambiar. ¿Todos a casa y a los bares a ver España? Ni una camiseta de la roja anuncia noche grande de Eurocopa, de vendetta contra Italia. Llega la hora y las calles siguen llenas, las jovencitas apuran sus helados y los ancianos del lugar continúan sus tertulias, sus partidas de domino.

¿Dónde están los bares llenos para la ocasión, vestidos de España con motivo de los cuartos de final? Sí, está la peña sevillista de Manresa y un doner kebab donde decenas de magrebíes siguen atentamente el partido. Por lo demás, indiferencia.

En el bar L'Havana, hervidero de nacionalistas apasionados cuando juega el Barça o la selección de Cataluña, predomina un tono sarcástico en la decena de jóvenes que censuran casi todos los comentarios de los narradores del partido y especulan con el final más cruel para España. Con largas melenas, barbas de días y camisetas con proclamas en vasco y catalán, reconocen que apoyan a Italia y que incluso sus amigos más futboleros pasan del partido de hoy.

En la Taverna dels Predicadors el interés es más calmado, menos radical. Pero, aun así, se oyen aplausos en las primeras llegadas de Italia. En un grupo de cuatro adolescentes, sólo un castellanohablante se muerde las uñas. Sus amigos se burlan de él, uno de ellos con un polo de la azzurra, y aunque más relajados vibran más con las acometidas de Luca Toni. Pero él aguanta: «Aquí, o se apoya a España o a nadie», y el resto sonríe. Cuando llega la ruleta rusa de los once metros, las burlas suben de tono. «Que pierdan fallando el último penalti, que j... más», comentan en la sala, mientras uno de los chicos ríe ante el plano de Su Majestad el Rey. «Mira, aquí tenemos a nuestro Jefe...». Y las carcajadas retumban.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Com es pot ser tan subjectiu donant una notícia. La excusa ja la sabem, es tracta del futbol. Els esports no tenen la categoria que tenen d'altres notícies i per tant, el redactor, l'escriptor, el presentador pot opinar sense cap problema sobre la notícia. Informant quan vol, opinant quan ell considera necessari. Evidentment, dintre d'un show de patriotisme, i exaltació sense cap tipus de vergonya per allò que abans s'anomenava PERIODISME. Pobre ell, utilitzen la seva paraula per anomenar d'altres coses que no tenen res a veure, fins i tot a vegades amb la cua "d'investigació" quan parlen de xafarderies i altres rucades. Ja no tenim vergonya, com El Mundo. Ja no es disimula la opinió del diari, o s'intenta amagar. Ja no es fa ni tan sols aquest esforç de manipulació. Ara és tot més sincer, lo qual valoro positivament, tot i que comporti aquesta bufetada a l'activitat periodística que he penjat aquí sobre. No és pot ser més sensacionalista, no es pot ser menys objectiu, no es poden dir més coses amb poca importància i vinculades d'una forma petarda en un mateix escrit. No es pot insultar amb tanta força a l'esperit vocacional de tants periodistes. No es pot ferir tant durament la vocació de periodista. No es pot mentir tant descaradament i dormir igualment tranquil. Això no és ni una notícia ni una opinió. És una burla a la professió. És un cant més a l'espanyolisme de la Redacció del Mundo, però ara "sin censura!".

Com hem deixat que això passi? Com ens hem deixat enredar tant? Com hem acabat amb el periodisme que INTENTAVA ser veraç, seré, objectiu, imparcial, interessant, sincer, ben escrit, amb una mica d'estil?

Com la humanitat ha pogut comprendre que un diari ha de ser d'un partit, i a l'inrevés? Quin sentit té això? Perquè ens conformen amb això arreu del món, sobretot a Occident on els MMCC tenen més importància? I perquè? Que ja no ens importa res?

No podem anar pel carrer i donar la nostra opinió sobre com es va viure al partit a Manresa, tot i que aquesta visió sigui bastant encertada. No és una feina d'investigació ben feta. No es du a terme amb el manual periodístic una valoració "de com es va viure una cosa". No es pot saber amb tota la veritat per davant. Són sensacions, experiència personal, allò que tu sol pel carrer veus. No té cap mena de validesa. A part, l'escrit té una intencionalitat molt dura al darrere. Observar on el fervor per la Selección és menor: a la Catalunya "profunda". On gent amb "melenes i amb una barba de dos dies" fa "comentaris sarcàstics". I què? I a mi això que m'interessa? I perquè ens hem fixat amb la joventut? I perquè relacionem els petards amb la Selección i no amb els que ens queden de Sant Joan per Sant Pere? Perquè volem relacionar "gent marrana" amb catalanistes? I no segueixo perquè el detector de mentides s'està enfurismant.

I que consti que m'estimo més que guanyi Espanya, per vincles afectius i familiars, i perquè collons, són els nostres germans! que els alemanys. No obstant, m'estimo més veure el partit amb gent que estima el futbol de qualitat i que estarà amb el millor equip.

Recordo haver vist banderes franquistes per Barcelona quan van guanyar a Itàlia. Espero que això no passi a Manresa, cor del nacionalisme, com diu El Mundo. Perquè seria una ofensa a molts morts.